A
ra, quan ja fa algunes setmanes que el nou curs escolar és en marxa, i pares i alumnes ja han agafat el ritme de treball quotidià, em ve de gust fer un comentari sobre els famosos llibres de text. Cada any arriba el setembre i apareix la cançoneta enfadosa de la problemàtica de l'adquisició d'aquest material. Vinga marrameus de tothom que si són cars, que costa trobar-los, que no hi són tots a temps... Es tracta d'una dinàmica que als darrers anys ha anat creixent sense parar. Des de sempre tothom tenia clar que els llibres eren l'element indispensable per a l'estudi dels nostres infants i ningú no en qüestionava res. Avui dia sembla que aquest sigui el gran problema de l'educació i es viu com si fos un peatge o import revolucionari, de mal pair. Cal dir que les culpes d'aquest canvi de tendència van repartides. Com que es tracta d'un mercat captiu, tots els agents implicats -editors, llibreries, escoles, pares- es veuen amb cor d'incidir-hi segons els seus interessos i gustos. Tradicionalment era aquest un moment bo de venda per als llibreters que ajudava en gran mesura al manteniment del negoci la resta de l'any, però ben aviat van anar apareixent elements externs que hi volien participar (hipermercats, associacions de pares, cadenes...) buscant exclusives i trencant, doncs, un estil de treball professional molt més lliure i natural que funcionava raonablement bé.
Com no podia ser d'altra manera en una societat obsessionada pel preu de les coses per sobre de la seva qualitat, aquest ha estat un element central de la polèmica. Si bé el seu cost no és pas, en general, exagerat -sobretot si ho comparem amb la resta de material o activitats escolars com la papereria, l'equipament esportiu, les colònies, etc. que no són, curiosament, al punt de mira de l'opinió pública- sí que és cert que si no hi ha-gués tanta despesa per part dels editors a l'hora de la seva promoció i canvis constants de continguts i formats es podria abaratir. Com també que es triessin els títols amb més criteri: tots sabem de llibres i quaderns de treball que no s'utilitzen el suficient durant el curs. Ara bé, que ho pagui l'Estat no és cap solució i no s'hi val a fer demagògia, com fan algunes administracions públiques, pagant-ne una part, o tot, en detriment d'altres inversions que serien molt més convenients per a tothom. N'hi ha de més assenyades, com poden ser les beques o els préstecs per a les famílies objectivament necessitades.
Enguany, a més, ha aparegut la "solució" governamental dels llibres digitals o electrònics, implantada discrecionalment i precipitadament amb l'aportació -caríssima per a la butxaca de tots plegats- de fons per als ordinadors portàtils de cada nen. Passant olímpicament del fet que no hi ha encara prou continguts consistents i contrastats per triar i obviant alhora l'opinió de professors solvents que dubten de la seva eficàcia i conveniència si és un substitut -i no un complement- dels llibres convencionals en paper. Queda molt modern tot plegat, però és començar la casa per la teulada. I, compte! Que vigilin els nostres mestres, perquè si l'administració s'adona que amb la projecció dels programes multimèdia, a casa i a l'aula, l'escola pot funcionar, a la llarga la temptació de prescindir d'una bona part de la plantilla serà gran.
En darrer terme tot aquest panorama és un llast que, si no es recondueix adequadament, va en detriment del prestigi i els objectius -de formació i lleure- del llibre en general. I això no es pot permetre per a la salut cultural del nostre país.
