F
a estrany de dir-ho però és ben cert: al llarg de la història mai no s'havia preguntat a la gent del país com pensa que haurien de ser les relacions entre Catalunya i Espanya. Mai no s'havia preguntat si s'està a favor o en contra de la independència. Mai no havia estat possible d'exercir el dret de decidir en una consulta pública i oberta sobre una qüestió tan bàsica per al futur del país. Des de la pèrdua definitiva de l'Estat el 1714, els ciutadans mai no s'hi havien pogut pronunciar. La realitat és que ha calgut esperar que un ampli moviment ciutadà, sense precedents a Catalunya i a Europa, posés sobre la taula la qüestió fonamental de la independència, deixant de banda tota mena de complexos i pors tradicionals. I és que abans de de passar pels col·legis electorals, la causa de la independència ha guanyat ja una batalla memorable: demostrar que és possible de parlar-ne i de plantejar-la. I ho ha fet passant per damunt d'una classe política sovint poruga, vacil·lant i constantment dubtosa en aquest tema. El moviment cívic i milers i milers de voluntaris per tot Catalunya han prescindit olímpicament dels polítics poc gosats i han anat al gra. Vagin com vagin els resultats de la jornada electoral de demà ja s'ha aconseguit una fita impensable: la independència i no l'estatut -font inacabable de problemes i frustracions- ha quedat al centre del debat polític català. I això, en plena crisi econòmica i en una societat descoratjada i cada cop més abstencionista, no és pas poca cosa.
Però n'hi ha més. La irrupció d'un ampli corrent favorable a la independència està tenint un efecte col·lateral sorprenent: la renúncia dels contraopinants a explicar-se, la renúncia a defensar les seves alternatives per part d'aquells que podríem qualificar de justificadors de la dependència. I és que, efectivament, no és fàcil de presentar-se públicament com a dependentista. Excepte el PP, que per això sempre ha jugat un paper marginal a Catalunya, qui gosa defensar avui per exemple el paper del Tribunal Constitucional? Qui gosa propugnar que s'ha d'acatar la sentència tenint en compte que "acatar", segons el diccionari de la Real Academia, vol dir literalment "tributar homenaje de sumisión y respeto"? Qui gosa propugnar que un tribunal il·legítim es pugui sobreposar a l'únic dipositari legítim de sobirania, que és el poble de Catalunya?
Demà es farà un pas més per anar-nos traient la son de sobre. Milers i milers de persones aniran a votar en els 210 municipis on se celebrarà el referèndum. I sigui quin sigui el resultat anirem a dormir amb la sensació que el país comença de nou a caminar.
