S
embla que calen sacrificis i austeritat. Assumim-ho, però tenim el que s'anomena doble llenguatge. No hi ha diners però reduïm l'impost de successions al nivell més baix per a persones amb herències molt grans (els altres ja pagaven poc) i en la presentació es diu que ens posem a nivell o per sota de Madrid i València (no diem que no pot ser cafè per a tothom?) (és un orgull ser on paguen menys els rics per herència?).
Per altra banda, ja que sembla que volem posar-nos a nivell de Madrid, començaria a ser hora d'igualar el sou del President de la Generalitat al sou del president del govern espanyol, que és força més baix (entre 80.000 i 90.000 euros). Els sous són més que suficients tot i que no siguin un excés comparat amb els dels directius de banca o altres professions, però cal predicar amb l'exemple. Començant per Jordi Pujol, que ja va fixar-se el sou més alt, cap president no ha gosat canviar-ho i sembla que ningú no vegi la importància de ser coherents amb el discurs (com ha passat amb els europarlamentaris)
Més coses: per què no es revisa el sou dels expresidents? Cal que cobrin? Una cosa és que tinguin dret a una pensió amb menys anys (el treball polític és dur i precari, a vegades) però no pot ser que cobrin només per ser ex.
Més coses: incompatibilitats. Cal assegurar que els nostres polítics, assessors, directors generals... no cobrin per diverses bandes i, si ho fan, que hi hagi un sostre retributiu que faci que no es pugui passar d'un cert límit.
Però anem a la part més substancial de la necessitat del valor de l'exemple: patir-ho en la pròpia carn.
El conseller de Salut ens assegura que les retallades no afectaran la qualitat de l'atenció. Altres consellers no diuen res, però hem de suposar que comparteixen l'opinió. Caldria, per tant, per demostrar que tot va bé que el President, els consellers i les seves famílies només utilitzin els sistemes públics de salut i d'educació. Ja que ells són els directors màxims dels sistemes públics i ens asseguren que no passa res, cal que siguin coherents i ens ho demostrin.
Si ho fan, i sense trampes, descobriran que hi ha llistes d'espera molt llargues i, sovint, inhumanes, perquè a qui pateix se li allarga, descobriran les mancances que tenim i les viuran en primera persona. Si fan això, ens creurem que podem anar bé amb les retallades actuals.
Si no ho fan, és un discurs fàcil i hipòcrita que es resumeix en una frase: cal que et sacrifiquis tu i així jo seguiré anant bé.
No sembla una bona pedagogia.
