E
ls manuals d'Història ens diuen que el 14 d'abril del 1931 és la data oficial de proclamació de la Segona República a Espanya, amb la renúncia d'Alfons XIII després de la victòria a les eleccions municipals de les candidatures republicanes a les ciutats més importants. Els manuals també ens parlen dels canvis polítics i institucionals que va comportar la instauració de la República, canvis tan importants com la separació Església-Estat i el reconeixement del dret de Catalunya a l'autogovern amb la promulgació de l'Estatut d'Autonomia .
Però a vegades el manuals no poden copsar la transcendència dels canvis en la vida quotidiana de la gent que van arribar de la mà del nou règim. Per fer-ho hem de tenir una mica d'empatia amb els protagonistes d'aquell període de la nostra història més recent. Per començar, la República va convertir la meitat de la població, les dones, en ciutadanes de ple dret, i les eleccions del 1933 van suposar la seva estrena democràtica. Només una dada comparativa: les dones franceses i italianes van haver d'esperar fins després de la Segona Guerra Mundial per poder exercir un dret fonamental com és el de vot. El nou règim democràtic, que definia Espanya a l'article primer de la Constitució com "una república democràtica de treballadors de tota classe, que s'organitza en règim de llibertat i justícia", va posar en marxa una legislació laboral que garantia els drets dels treballadors. Per als més petits de tots, la República va trencar amb l'arcaica separació educativa entre nois i noies, i va establir un sistema mixt, dins d'una educació pública, obligatòria, laica i inspirada en els valors de la solidaritat. Per la seva banda, els camperols van identificar la República amb l'inici de la tan desitjada reforma agrària; reforma que va anar acompanyada d'una altra ruptura important al món rural: la llibertat d'acció sindical. Aquests són només alguns del punts del programa de reformes polítiques i socials portat a terme pel règim republicà, i més concretament pels governs progressistes dels períodes 1931-1933 i febrer-juliol del 1936.
La derrota de les forces democràtiques durant la guerra civil contra els militars colpistes, amb el suport de Hitler i Mussolini, va posar fi al somni republicà, un somni que recollia en l'article 6 de la seva Constitució la solemne declaració que "Espanya renuncia a la guerra com a instrument de política nacional".
Fa 80 anys de la Segona República, la memòria d'aquest període hauria de complir per a la nostra societat la mateixa funció que la memòria personal realitza per a un individu, hauria de dotar-nos d'una identitat. En aquest cas es tractaria d'una identitat col·lectiva i democràtica. La Segona República hauria de ser el nostre referent democràtic directe.
Aquests any, quan fa 80 anys de la Segona República "la monarquia que tenim és la que va decretar el dictador Franco", això és vergonyós; cap país que pugui aspirar a un sistema mínimament democràtic i participatiu no pot donar cabuda a una institució basada en la desigualtat de les persones des del moment del seu naixement.
La institució monàrquica és una resta de model social endarrerit i contrari a la llibertat, progressivament eliminat de la major part dels estats moderns, és un anacronisme que els diners públics mai no haurien de finançar, en aquest cas és fins i tot insultant.
