E
stem acostumats a valorar els fets per la seva importància i transcendència. Creiem que en els grans moments succeeixen les grans coses i aquests estan massa distanciats en el temps per prendre consciència que algun dia n'haurem de donar fe. També valorem, per envergadura, tant les coses que ens resulten agradables com les negatives. Un descobriment que salva vides, encara que amb un altre caire, li donem la mateixa importància que un accident amb milers de morts. I, en realitat, estem equivocant-nos.
La vida, tal com l'entenem, és un compendi de totes les coses, absolutament totes. Tant les que subjectivament qualifiquem de molt importants com les que, per desgràcia, ens passen desapercebudes constantment. Són milers i milers les engrunes que engreixen el nostre esperit i que no valorem.
Només quan falta alguna peça a l'engranatge, quan veiem que la màquina no gira com hauria de fer-ho, ens adonem que aquella petita dent que trontolla o que havíem retirat basant-nos en la seva inutilitat és tan important com l'eix o el motor. I és que sovint confonem mediocritat amb inutilitat. La mediocritat és absoluta, es nota, es veu, són els resultats que demostren que aquella persona, aquell fet o aquella circumstància no és pas notable ni ha estat transcendent. La inutilitat, però, és massa personal. El que avui no et serveix no saps si demà et farà falta, el que avui infravalores quan t'adones ja no hi és i el trobaràs a faltar sempre.
Per això sempre demano als amics que no esperin fets incommensurables per donar sentit a la vida. No hem de seure esperant successos transcendentals, grans mostres de divinitats infinites ni ostentoses representacions d'uns sentiments omnipresents i dominants, simplement el dia a dia ens porta tot això i més, només cal voler-ho veure. El volar d'un colom, les rialles d'un pati de col·legi, el bon dia del veí, la fresca a la cara en sortir al carrer o el mullar-te amb l'aigua d'una pluja sobtada, alegre i reparadora, etc. Qualsevol quotidianitat rebuda amb l'alegria de sentir-la, de compartir-la en els teus moments d'intimitat personal amb tots aquells que ho vulguin entendre et farà molt més feliç. Donarà un altre sentit al moment i et farà el dia més agradable, més ple i conscient que si no parem l'atenció necessària se'ns escaparà de les mans per sempre i hi ha moltes coses que no tornen ni tornaran mai, malauradament.
Possiblement la conclusió que s'ha de treure d'aquesta manera de veure les coses és que magnifiquem l'invariable, no per impotència sinó per comoditat, i prescindim del que ens fa moure, riure i sentir que som com som, que formem part d'una societat amb les seves avantatges i els seus inconvenients, però el noranta per cent de l'alegria de viure l'hem de portar al nostres cors, molt a dins nostre. Tota la resta, creieu-me, és fullaraca o foc d'encenalls. Som nosaltres els que movem el món, no el món a nosaltres, a còpia de molts petits grans esdeveniments.
