A
quests dos dissabtes de campanya m'he de lligar les mans a l'esquena per no escriure de política municipal. Si dissabte passat escrivia sobre música, avui ho faré a partir de referències de cinema i literatura. Dijous, en la sessió d'inauguració del 64 Festival de Cinema de Canes, el director italià, de 70 anys, Bernardo Bertolucci va rebre el premi (la Palma d'or) a la seva carrera. Bertolucci ha dedicat el premi a qui, a Itàlia, s'indigna; perquè no tothom ho fa ni sap fer-ho, i afegia: "alguns encara saben resistir, criticar l'estat d'enorme anestèsia en què viu el nostre país, adormit quotidianament per la televisió. El dedico a tots aquells que encara no han cedit a aquesta anestèsia".
Arreu d'Europa, també a Catalunya, Stéphane Hessel (autor de 90 anys) ha sacsejat moltes consciències amb la seva obra Indigneu-vos; tornant a Itàlia, l'històric dirigent del Partito Comunista Italiano, Pietro Ingrao (de 96 anys), ha presentat un llibre de converses titulat Indignarsi non basta. Tal com ha escrit Jaume Bosch, cal destacar que dues persones d'edat avançada (superen els 90 anys), en uns moments com els actuals, marcats per la por al futur i els dubtes sobre com actuar, llancen un senyal de rebel·lia. Ambdues, amb diferències ideològiques, van participar en la resistència contra el nazisme i contra el feixisme. Dues persones que es van jugar la vida per aconseguir les llibertats democràtiques, enllacen des de la poruga Europa amb els joves de l'altra riba de la Mediterrània i de més enllà, joves que utilitzen les noves tecnologies i arrisquen la seva seguretat per aconseguir la democràcia que el nostre continent va conquerir durant el segle passat. I cal afegir que, en aquesta poruga Europa, torna l'odi, com explicava excel·lentment Josep Ramon Mora dijous passat en l'article titulat No votis odi (dilluns 23 ho lamentarem, i molt!). Però, ara i aquí, hi ha qui proposa que "tots fem Bages", i per això aquesta tarda, davant el Casino de Manresa, filmaran un vídeo
Vivim temps difícils, que condueixen a la indignació. El motiu més important, el de fons, és el que considera que només hi ha una única alternativa per sortir de la greu situació econòmica: la decideixen els mercats i l'han d'aplicar disciplinadament els governs, que ens expliquen que cal retallar drets socials per poder tornar al punt en què ens trobàvem abans de la crisi, sense entendre que l'única solució és canviar el model. Avui, el repte és defensar el modest estat del benestar que tant ha costat construir i posar les bases d'un nou model de desenvolupament sostenible. Ho podem fer en democràcia: aprofitem-la. Cadascú ha de trobar l'instrument amb el qual s'identifiqui més: els partits d'esquerres i sindicats hauríem de fer un esforç per estar a l'alçada, per superar les insuficiències, perquè no són les úniques formes d'actuació però continuem sent indispensables. No som la finalitat, som un instrument per fer els canvis i les transformacions, per un nou impuls i una nova orientació als canvis socials, econòmics i ecològics que cal fer per superar el repte de la crisi. Aquest plantejament no és de curta durada: no s'esgota d'aquí al 22 de maig , el dia de les eleccions municipals. Necessita temps, espai i més i major acompanyament social. Més temps i més força per aprendre tots. Quan aspirem a transformar la realitat, no n'hi ha prou amb explicar què volem fer; és tant o més important com ho volem fer. Els nous temps són els de les codecisions i els de les corresponsabilitats. Per tant, volem i hem de teixir aliances, relligar mons. La nostra acció i lideratge vol ser catalitzador i d'aprenentatge constant. No tenim respostes per a tot, però sabem qui pot ajudar a tenir respostes: la mateixa ciutadania. Les persones volem raons, idees, ideals, no consignes. Que definim uns horitzons i objectius, unes perspectives que comencen avui però ens orienten per a demà. És el moment de les aliances col·lectives, cooperadores, solidàries. Seguint el testimoni de Stéphane Hessel, Pietro Ingrao o Bernardo Bertolucci: indignem-nos, però no ens quedem en la indignació. Avui hi ha motius més que suficients per a les accions col·lectives.
