E
stem en un moment de confusió i incertesa. No és una situació nova, la història ens en dóna prou exemples. Però ara, confortablement instal·lats en un món que ens semblava segur, potent i atractiu, ens havíem vist abocats ingènuament cap a l'hedonisme irreflexiu i panxacontent. Fins que la banca s'ha trencat i ens hem despertat sobtadament de l'encanteri.
El miratge on s'havia instal·lat la nostra societat s'ha esvaït. Els intercanvis econòmics de productes i serveis s'haurien d'haver mogut a partir de la racionalitat i les regles de joc mercantils, no de l'especulació pura i dura i del tràfic d'influències. Però uns partits polítics acostumats a gestionar discrecionalment uns recursos que es pensaven infinits, però desconeixedors de qui aguantava realment el model -la classe mitjana conformada per artesans, botiguers, treballadors qualificats, petits i mitjans empresaris compromesos amb el seu país- han quedat superats i a mercè d'obscurs interessos. Tot plegat ens porta a un canvi sistèmic i a una redefinició de tot el muntatge, buscant necessàriament, a partir d'ara, l'excel·lència i la productivitat que genera realment riquesa i valor afegit. I, especialment, una nova forma de relació financera: ara es parla de la necessitat d'una banca ètica i aquí teníem el model de caixes d'estalvi, que va anar perdent els objectius fundacionals d'obra social i ens l'hem carregat irresponsablement!
Però avui no voldria continuar per aquí. Nosaltres tenim un problema afegit: l'estafa que suposa el dèficit fiscal català. Tota la resta són romanços. És insostenible que cada any desapareguin uns18.000 milions d'euros (a l'entorn del 10% del PIB), pel cap baix. El model administratiu espanyol és pervers, amb un govern central (segrestat per un poble que fa segles es va suïcidar per reencarnar-se tot seguit en una Espanya que no li era pas pròpia i que, d'aleshores ençà, s'ha anat fent a imatge seva) que està per sobre del bé i del mal. D'aquesta manera es permet donar instruccions a unes autonomies clientelars innecessàries, entre les quals Catalunya es va veure ingènuament xuclada i integrada, de manera que a la llarga ha perdut tota singularitat. Curiosament, l'antic gran regne castellà es va repartir en diverses entitats polítiques, sense desmuntar prèviament el poder central, que és l'important i que segueix dominant. Fet així, es podien tenir regions oficialment pobres a qui calia mantenir artificialment a través d'un fons de solidaritat. El creixement harmònic i homogeni és una pura quimera i si les castellanes anessin totes juntes amb Madrid al capdavant ja s'espavilarien internament.
És per això que, política i ideologia al marge, aquest muntatge no s'aguanta ni un instant més. No cal reclamar engrunes com els 1.350 milions del fons de competitivitat.
Cal tirar pel dret i anar sols. I que ningú no pateixi gens ni mica. Un hipotètic boicot contra els productes catalans seria pur foc d'encenalls i, a més, a mitjà termini, positiu per conscienciar la gent de la necessitat de tenir un estat propi. Així ho veuen els professors Modest Guinjoan i Xavier Cuadras, autors d'un nou llibre -que engruixeix una biblioteca d'estudis econòmics rigorosos sobre la realitat catalana que va augmentant sens parar- titulat Sense Espanya. Balanç econòmic de la independència, editat per Pòrtic.
