L
es mesures que intenten garantir la paritat entre sexes en les institucions polítiques han ajudat a posar fi al monopoli masculí, però l'avenç, encara que significatiu, és molt insuficient. La llei obliga a disposar els candidats en les llistes electorals de manera que cap dels dos sexes no tingui una representació per sota del 40%, i és obligat combinar-los per trams de la llista de manera que les dones no ocupin només els darrers llocs. Com que els partits han de complir la llei, el resultat de les eleccions hauria de garantir que la presència de les dones rondés el 50%, però en la pràctica no és així. No ho és perquè els primers de llista -els que tenen més possibilitats de ser elegits- són molt majoritàriament homes. I així es dóna el cas que, per exemple a Manresa, fa quatre anys hi havia 9 dones i 16 homes, exactament igual que en el nou consistori. Amb la retirada de Núria Sensat, ni un sol dels caps de grup no és una dona. La suposada paritat és nul.la quan es reuneixen els caps per prendre decisions veritablement rellevants. Aquesta situació és encara més clara si es miren les alcaldies, un aspecte en el qual no s'aplica la llei de paritat. Les alcaldesses són el 10,68% a la Catalunya central i el 12,5% a Catalunya. La xifra és lleugerament inferior a la de l'any passat. I la realitat, fora de l'estadística, és encara pitjor. A la nostra regió no hi ha ni una dona governant alguna de les capitals i només una -Laura Vilagrà a Santpedor- governa un municipi de més de 5.000 habitants. Per sota d'ella hi ha Castellbell i Calaf, que amb una població en la franja dels 3.500 habitants aporten les medalles de plata i de bronze. A escala catalana, la situació és idèntica. El problema és complex i segurament no es resoldrà a cop de llei, però la primera condició per abordar-lo és no enganyar-se: el poder de les dones als municipis és testimonial. La igualtat és lluny.
