É
s just recordar que una bona part de les lleis aprovades a final de la Dictadura franquista, a favor de la Seguretat Social (SS) pública, foren fruit de la lluita de diversos col·lectius encapçalats per CCOO, dins del sistema però contra els representants de la Dictadura. A partir del 1978 es produeix una reestructuració institucional de la SS, a conseqüència dels Pactes de la Moncloa, per tal de començar-la a desmuntar. Els pactes són un intent per tal de justificar el neoliberalisme en què retorna el predomini del capital, també políticament. Les diverses mesures cedeixen a les exigències de la gran banca i d'altres empreses financeres. Se suprimeix l'Institut Nacional de Previsió (INP) i les Mutualitats Laborals, que passaran a ser substituïdes per instituts: Insalud (assistència sanitària), INSS (prestacions econòmiques), Inserso (gent gran) i INEM, amb una Tresoreria general que centralitza les despeses dels tres primers organismes, ja que l'INEM va passar a dependre inicialment del ministeri de Treball. El 1980 comencen les retallades en les prestacions als treballadors, que passen de pagar el 10% dels medicaments al 40%.
Del 1975 al 1981, la quota obrera augmenta del 16,6% al 23,3%, mentre que l'empresarial baixa del 83,3 al 76,6. Es redueixen les prestacions econòmiques pel que fa a la pensió de jubilació i s'amplien els períodes de cotització. En relació amb les prestacions sanitàries, també s'inicia la privatització de la sanitat, amb concerts amb institucions privades, afavorint els laboratoris farmacèutics i amb subvencions a institucions dedicades a l'assistència social (sovint religioses). L'objectiu és doble: degradar la SS pública a favor de la privatització dels serveis més rendibles a càrrec dels sectors empresarials. En lloc de crear les incompatibilitats dins la SS se n'impulsa la política de concerts. Pel que fa a la investigació, s'han donat casos com el de la vàlvula del cor Durafic, produïda a la Clínica Puerta de Hierro de la SS però comercialitzada pels caps de cardiologia del centre, a qui la SS pagava 80.000 pessetes per vàlvula implantada. La corrupció pura i dura s'inicia el 1973 i continua avalada pel nou estat presumptament democràtic.
Contra el que inicialment caldria esperar, l'arribada del PSOE al poder estatal, el 1982, va suposar acostar-se a les posicions de la CEE, tot rebaixant les prestacions econòmiques i fent pagar una part de les sanitàries als usuaris. Al mateix temps, es potenciaven les pòlisses d'assegurances complementàries. Tot plegat porta al descontentament d'aquests usuaris amb l'assistència primària. A la corrupció interna, cal afegir-hi la potenciació de la consulta mèdica privada, l'augment de les empreses de sanitat privades, concertades amb la SS, que s'embutxaquen milions de pessetes, així com també ho fan les multinacionals farmacèutiques. El descontentament dels usuaris no comporta altra cosa que la potenciació de la privatització d'alguns serveis, la creació dels Fons de Pensions, la rebaixa de les pensions estatals i la reducció d'algunes prestacions. Això sí, es crea la pensió de subsistència mínima, per evitar l'explosió social, i apareixen expressions com l'auxili social.
El 1996, en què l'estat espa-nyol ja té el capitalisme ben desenvolupat, el sistema potencia la capacitat de consum intern i augmenten els ingressos del conjunt de la població. Alhora, permet una SS que rebaixi la tensió social, tot mantenint unes certes prestacions per malaltia, accident, atur o jubilació, i paral·lelament potencia que una part de les quotes dels treballadors siguin gestionades per mútues privades, d'acord amb el Pacte de Toledo, d'abril del 1995, en què es permet avaluar i revisar periòdicament el sistema, al qual també s'apunta la Generalitat de Catalunya. L'evolució posterior ja és, malauradament, prou coneguda. S'han potenciat les grans mútues privades i s'ha deixat la SS per atendre els sense recursos, mal anomenats pàries, segons denominació ideològica d'un representant de la dreta més xenòfoba. Tot sembla indicar que a final de l'any vinent assistirem a noves retallades del poc que ja queda de la SS pública.
El nom perdurarà un temps, per fer callar algunes veus crítiques, però la seva funcionalitat interessarà que sigui merament testimonial. S'imposarà majoritàriament, com arreu d'Europa, l'assistència privada. El temps ho dirà.
