J

a sé que sembla una pregunta per a babaus i que geogràficament estem parlant del mateix lloc, però heu estat últimament per aquells indrets? Sabeu que a l'Estat Francès, sense tantes parafernàlies ni prohibicions, han aconseguit que la senyera catalana sigui a tot arreu, però els idiomes que es parlen són el francès i, si em colleu, l'espanyol, però el català és tan difícil de sentir com de fer-t'hi entendre, i estic parlant de Catalunya, en definitiva.

Només una part de la gent més jove el parla una mica, salvant honroses excepcions, però d'aquí a plantar una espurna d'esperança, els que tenim una edat i fa molts anys que voltem per allà, no ens ho podem permetre. Sempre s'ha dit que el jovent és el que tornarà a implantar l'idioma propi de la terra, però de la primera vegada que ho vaig sentir, jo era un marrec, aquell jovent ja està jubilat o mort i mai més no van intentar arrelar la mostra més clara i evident d'una cultura que allà la maten amb indiferència i aquí amb decrets llei.

Com a exemple, que em va deixar gelat, explicaré que en arribar a Prada de Conflent vam entrar en una cafeteria per si ens podien indicar un hotel en condicions i que no fos lluny. Dels que hi havia a la barra un senyor es va girar i em va preguntar : "espanyol?", i jo li vaig respondre, creient que facilitaria la conversa : "no, català", i es va tornar a girar d'esquena a mi tot parlant en veu baixa i dient: "jo només parlo espanyol...". El curiós és que amb un altre ens vam mig entendre, i ens va facturar a un hotel que era tan a prop que una mica més i hem de recarregar el vehicle amb més carburant. En arribar hi havia un rètol on deia que l'hotel s'obria a dos quarts de sis de la tarda, tot això passava abans de la una del migdia i encara no havíem dinat. Casualitat o poques ganes de veure catalans al poble més emblemàtic amb la seva universitat d'estiu o simplement per això, nosaltres no sortim a la televisió, per tant, no interessem. Patètic.

Què us puc dir de Perpinyà, al bell mig del Rosselló?, no vaig aconseguir parlar en català amb ningú. Una mica del meu francès primitiu i una altra mica d'espanyol van possibilitar no agafar les maletes i tornar a casa tot pensant que aquí ens queixem i us puc assegurar que la feina que s'ha fet al Principat és molt digna i hauríem d'estar orgullosos per tal de motivar els nostres veïns del nord a treballar en el mateix camí.

Amb un regust agredolç vam iniciar el retorn amb l'alegria d'haver tornat a la terra on tantes vegades, de petit, els meus pares em portaven i la tristesa de no poder visitar l'església de Prada on, fa molts anys, el mestre Pau Casals em va acaronar i em va dir una frase que mai no oblidaré, tot i que jo aleshores era molt petit, però que ara no repetiré perquè no ve a tomb. No calen moviments d'indignació, calen esforços i constàncies per ensorrar les muralles més altes. Fins i tot Jericó va sucumbir, per què no ho podem fer amb la Catalunya nord, o hauria de dir la França sud?