L'estímul d'unes fotografies

A

quest mes d'agost he pogut visitar dues exposicions a Barcelona que m'han semblat excepcionals: d'una banda, al CCCB, Brangulí. Barcelona 1909-1945. De l'altra, a la Pedrera, Francesc Català-Roca. I encara m'agradaria anar a veure la de la Barcelona gitana dels 50 als 70, de Jacques Leonard... Es tracta, en conjunt, d'una autèntica represa fotogràfica que ja fa temps que es percep amb major intensitat a les sales d'exposicions. I no sembla pas casualitat: des de la recuperació d'arxius privats que avui són públics fins a les facilitats per a la reproducció del material, tot empeny en la mateixa direcció. El resultat permet de veure la gran transformació del nostre entorn. I això perquè al segle XX el país va disposar d'una excel·lent colla de fotògrafs. Però aquest interès creixent dels darrers anys per la nostra memòria visual se m'acompanya d'un altre pensament. Això és, la necessitat d'acarar el nostre passat, la nostra memòria col·lectiva, amb l'esdevenidor més immediat. Com si comprovéssim els fonaments ara que vivim nous temps de canvi.

Per això ens torna a impressionar el Brangulí d'abans de la guerra, el que comença amb la Setmana Tràgica i la crema de convents en reportatges a la Ilustración Católica -també amb fotos de Manresa, a les caputxines del carrer Talamanca o a l'església de Sant Francesc. El Brangulí de la transformació social i econòmica del país, la dels treballadors i les empreses, aquelles multituds, tota l'esperança republicana que espurneja als ulls d'aquells nens i nenes de colònies a la platja de Castelldefels abans no esclati la guerra, vingui la derrota i coneguem l'omnipresència feixista a Catalunya. És aleshores que hom pot anar del Raval al passeig de Gràcia i reprendre el curs del segle amb l'exposició de Francesc Català-Roca. L'instant, la imatge precisa, el testimoni mut de coses que desapareixerien ràpidament. I així trobem la supervivència dels infants, la noia al costat de la vella o uns ases, i tot en una col·lecció ingent de monges i guàrdies civils que diríeu que mai acaben de perdre la humanitat però que, encara avui, ens desperten temors.

Brangulí i Català-Roca, doncs, testimonis de gairebé cent anys. El país en blanc i negre. Si cada exposició val tota l'estona que hi vulgueu dedicar, plegades us resolen gairebé un dia sencer de les vostres vacances. En acabat us recomano capbussar-vos en la turistada i abans de tornar a casa, no res, fer un mos en una terrassa, badant: l'espectacle de la humanitat continua. Jo ho vaig fer i mentre ho feia pensava en tot el material que tenim a Manresa, la gran tasca que va suposar la Història gràfica de la ciutat -els vuit volums d'edicions Parcir, sense parió. I la mancança que encara tenim dels volums dedicats al franquisme. O el deute -també me'n sento un xic responsable- d'un reconeixement a fotògrafs excepcionals com van ser Llorenç Gamisans o, més a la vora, Manolo Sánchez, Claret Font, Modest Francisco... i encara l'inoblidable i polifacètic Antoni Quintana Torres, que tan generós va ser amb l'Arxiu de la ciutat. Hi ha material per a llibres i exposicions de gruix. I valdria molt la pena. Repensar la ciutat també vol dir establir-hi un diàleg. Resseguint a cada foto els records i gaudint de la seva bellesa. Però predisposats a contrastar-los amb el nostre present i, sobretot, projectant el futur. Per tal que sigui millor per a tots.