La Constitució de Gades

er fer la bandera de la Comunitat de Madrid el primer president de la institució, Joaquín Leguina, la va haver d'encarregar al dissenyador José María Cruz Novillo. Tot forçat, tot artificial. Aquesta anècdota reflecteix en quina mesura es va voler improvisar un sistema polític que intentava homogeneïtzar els territoris de l'estat, per intentar diluir les nacions que com Catalunya reclamaven ja més cotes d'autogovern. La frase cèlebre que s'identifica amb aquest estat de les autonomies, és l'anomenat "cafè per a tothom". Però la voluntat inicial no era pas aquesta. Tal com s'explica al llibre Adolfo Suárez, ambición y destino (Debate, 2009) del periodista Gregorio Morán, uns mesos abans de les primeres eleccions generals del 1977, Adolfo Suárez celebrava un dinar al restaurant Gades (restaurant propietat del ballarí Antonio Gades) amb el seu fidel col·laborador José Manuel Otero Novas, i altres membres del Gabinet Suárez. D'aquí en va sorgir la proposta que Suárez volia proposar per a la nova reestructuració d'Espanya, l'anomenada Constitució de Gades. La proposta plantejava una Espanya distribuïda en dos pisos: tres estatuts de tall federal i amb continguts històrics (Catalunya, País Basc i Galicia) i una descentralització administrativa a la resta de l'estat sense potestat legislativa, ni parlaments. Una proposta que tenia les simpaties del rei, però que mai no va arribar a tenir efecte. Per què? Bàsicament pel poder d'Andalusia. La reivindicació feta per als poders fàctics andalusos que no volien ser "un territorio de segunda" va deixar aquella Constitució pensada en un restaurant madrileny als calaixos de la Moncloa. De fet, l'inventor de la cafetera fou l'andalús Manuel Clavero Arévalo, que fou ministre per a les Regions. La mateixa UCD de Suárez presentava debilitats de cohesió internes davant el poder andalús d'un PSOE amb González i Guerra aixecant la bandera verda i blanca. Cal recordar que Andalusia era la regió més poblada i per tant amb més nombre de diputats al Congrés (61 de 350), i això era molt poder. Amb la Constitució espanyola aprovada, es va reconèixer al paper de les nacionalitats històriques (Catalunya, Euskadi i Galicia) i el paper d'històrica Andalusia el va aconseguir via referèndum, però es va obrir la porta al cafè per a tothom.

Amb els estatuts autonòmics aprovats, les disset autonomies, cadascuna amb els seus parlaments i banderes incloses, van començar a reclamar el traspàs d'aquelles competències a què tenien dret. Per norma, la reivindicació catalana servia de pretext perquè el govern estatal de torn pactés amb totes les autonomies allò que Catalunya anava reclamant, exceptuant, és clar, alguns traspassos que la majoria d'autonomies ni volien ni hi trobaven cap sentit, com era el cas de les presons, senzillament perquè la majoria d'aquestes autonomies no tenen vocació de construcció nacional. Molts dels presidents autonòmics han aixecat la bandera reivindicativa per reclamar un tracte equiparable a Catalunya. I així, amb el pas del temps, les autonomies han anat assumint noves competències en educació, sanitat, han creat noves televisions autonòmiques i altres ens públics, i han provocat també uns elevats nivells d'endeutament. Ja fa anys que els anomenats jacobins alertaven que aquesta descentralització anava trencant Espanya de mica en mica, i provocava desigualtats territorials inadmissibles en matèries tan bàsiques com la sanitat o l'educació.

Amb la crisi econòmica que afecta totes les administracions públiques, són moltes les veus que reclamen retornar competències a l'estat. Algunes comunitats autònomes ja han iniciat el tancament d'empreses i organismes públics vinculats a competències a què tenien dret. Evidentment, la caverna mediàtica espanyola defensa aquest retorn competencial per a tothom i tornar de facto a les idees falangistes perquè Espanya sigui una "unidad de destino en lo universal".

El cert és que el trencaclosques prové d'aquella cafetera que repartia el cafè per a tothom, perquè, recordem-ho, no es volien territoris "de primera i de segona". Potser serà el moment que alguns retornin dosis de cafè o que es quedin amb un cafè més descafeïnat. En tot cas la configuració parlamentària al Congrés de Diputats resultant del 20 de novembre pot aclarir alguna cosa. Catalunya n'ha de sortir enfortida per negociar un pacte fiscal que l'equipari al concert econòmic, conscient que si li és denegada, la transició nacional catalana, si es voluntat majoritària del poble català, és pràcticament l'únic camí que li deixa l'estat espanyol. Veurem quin paper assumeixen les altres autonomies en aquest afer. Potser, amb el vindrà, algú es recordarà d'aquella Constitució de Gades que Suárez va haver de guardar en algun calaix de la història, qui sap si aquell esborrany hauria pogut canviar el curs de la història de l'estat.