L

a llei de l'escopinada diu que tot el que puja, baixa. Aquest era un principi que s'hauria d'haver tingut present en els dolços temps de la bombolla immobiliària. Totes les bombolles parteixen de la ficció que el preu de les coses pot enfilar-se indefinidament i sense conseqüències secundàries, i totes les generacions han caigut en el mateix error, de vegades de forma reiterada. La bombolla immobiliària que ara es desinfla va venir a continuació de la bombolla de les empreses de serveis d'Internet. Però a diferència d'aquestes, que no tenien altres actius que la hipotètica resposta del mercat, les inversions immobiliàries es tradueixen en solars i en edificis, béns materials capaços d'atendre necessitats humanes indiscutibles.

La incògnita és el preu: si durant un temps es va sobredimensionar, és de lògica que després vagi cap avall. La pregunta és: quan tocarà a terra? En quin moment es donarà per compensat el desequilibri? Podríem formular-ho d'una altra manera: quan va començar la bombolla?

Les dades de Societat de Taxació diuen que els preus van començar a disparar-se el 1999 i van assolir la màxima velocitat entre 2003 i 2004. Després va venir la frenada, i la caiguda en picat a partir del 2008. Segons el portal fotocasa.es, a hores d'ara per un metre quadrat es demana el 70% del que es demanava fa quatre anys. Però encara s'hauria d'abaratir el 20% més per posar-se als nivells d'abans de la bombolla, un cop descomptada la inflació. De fet, alguns economistes consideren que els bancs i caixes haurien de reduir fins al 58% el valor comptable dels béns immobles que tenen en els seus actius, directament o indirecta.

És aquesta una bona manera de calcular el preu de l'habitatge? Al mercat, les coses valen el que estem disposats a pagar-ne. I en el cas de l'habitatge, el que compta no és el preu de venda sinó la quota de la hipoteca. Un pis no costa 200.000 euros, sinó 900 euros el mes durant 30 anys. Si els preus baixen i pensem que baixaran encara més, decidim que ja comprarem l'any que ve. Però si els bancs no concedeixen hipoteques i la gent té por de perdre la feina, els preus poden anar baixant indefinidament. La qual cosa enverina el balanç dels bancs i afecta la seva capacitat de concedir préstecs, i això escanya l'economia i amenaça els llocs de treball, etcètera.

Només des del govern es poden emprendre actuacions que aturin el cercle viciós que lliga la banca i la desinflada. El banc dolent? Les solucions intermèdies que insinua Cristóbal Montoro? Els que arriben ja ens ho explicaran. Però, si us plau: els que l'han fet, que la paguin.