H
a tancat portes el diari gratuït ADN, del grup Planeta, que es distribuïa a les principals capitals espanyoles, amb més de mig milió de còpies i un milió de lectors. Fa gairebé tres anys va tancar Metro, i ara només queden les capçaleres 20 minuts i Què en el mateix rang. Hi ha alguns esportius locals i nombrosos setmanals, quinzenals i mensuals de barri, poble o comarca, però la gran premsa gratuïta, que estava a punt d'enfonsar la de pagament, no només no ho ha aconseguit, sinó que està resistint la crisi bastant pitjor que la suposada víctima.
La raó és fàcil d'entendre. La premsa de pagament viu gràcies als anunciants i als lectors que compren el seu exemplar, mentre que la gratuïta només compta amb els primers. Quan la crisi enfonsa el mercat publicitari, la premsa gratuïta pateix una caiguda d'ingressos molt superior a la de pagament, que encara compta amb la venda i les subs-cripcions. En el cas extrem, en una situació general de publicitat zero, aquesta venda podria mantenir vius els diaris -tot i que molt aprimats. El contracte de confiança mútua entre els diaris de pagament i els seus compradors és la gran basa de la seva resistència.
Caldria poder substituir "compradors" per "lectors", i això ha estat així durant molts anys. Sense arribar a la sinonímia, ja que cada exemplar pot ser compartit (a casa, al bar, a la feina), hi havia una relació estable entre xifres de lectors i de vendes. Avui, les noves tecnologies han alterat aquesta relació. El canvi s' il·lustra, per passiva, en un anunci televisiu de Movistar: un personatge diu que no necessita Adsl perquè els diaris ja els llegeix a la barberia. És a dir, que per al comú dels usuaris, una de les principals funcions de la banda ampla és llegir gratis publicacions que en un altre cas compraríem: si no totes, algunes.
Aquells diaris que regalen a la xarxa tot el seu contingut aspiren a generar milions de visites que els reportin grans ingressos publicitaris, però el tancament d'alguns gratuïts i l'aprimament de pàgines i tirades de molts altres indica que els anuncis són una font d'ingressos que tant ens pot fer volar fins al cel com deixar-nos caure de cop a terra. El compromís amb el lector de pagament, per contra, aporta estabilitat, ni que sigui perquè les seves oscil·lacions són més lentes. Però cal correspondre-hi: no acceptarà que se li demanin diners per una cosa que pot aconseguir de franc.
