E

l bus urbà de Manresa va costar a la ciutat -als contribuents- un milió d'euros el 2007, quan tot just l'economia començava a desaccelerar. El tancament del 2010, el darrer de què disposem, indica que les mesures d'austeritat que s'han anat prenent no han arribat a aquest servei: el 2008 el dèficit que va caldre cobrir va ser d'1,9 milions, el 2009 va ser d'1,7 i el 2010 torna a pujar fins a 1,9 milions. La incorporació de la xarxa urbana de Manresa a l'autoritat metropolitana imposa un increment de tarifes que és d'esperar que incrementarà l'aportació dels viatgers, però no pot fer-ho en gran mesura atès que una quarta part dels viatges els fan persones que gaudeixen d'abonaments gratuïts. Per tant, si no hi ha mesures significatives, no és esperable que l'aportació municipal es pugui reduir de forma proporcional a com han caigut els ingressos públics des que el bus de Manresa va iniciar aquest increment de costos. És absolutament correcte que l'Ajuntament faci una aportació important al cost d'un servei públic que utilitza, principalment, la gent gran o amb pocs recursos. Tanmateix, en un moment en què les retallades afecten serveis molt bàsics, el mínim que cal fer és plantejar-se si aquest cost obté un retorn suficientment satisfactori. S'imposa de forma urgent analitzar si, per aquest preu, el bus no hauria de ser una altra cosa completament diferent. El bus urbà dels segle XXI hauria de ser alguna cosa més que una eina per moure per llar-guíssims itineraris viatgers que no disposen de cotxe. Hauria de connectar directament els punts de màxima concurrència de debò, les línies haurien de ser absolutament visibles a la via pública com si fos un tramvia, els vehicles haurien de ser molt més petits per millorar-ne l'ocupació i impedir que esdevinguin noses al mig del pas sense ningú a bord com passa ara, alhora que el bus que paguen els ciutadans no hauria de ser el vehicle més sorollós i contaminant que corre per la via pública; caldria examinar els horaris radicalment minoritaris i reforçar els moments en què la gent es mou de debò, i caldria obrir-li pas amb una política de trànsit decidida que hauria de ser clarament justificada pels demostrats efectes benèfics del transport públic sobre la qualitat de vida. Ara no és així. És, més aviat, tot el contrari. Per tant, surt molt car.