L
a violència és molt més present en la nostra vida del que reconeixem, encara que potser només hi sigui d'una manera latent, però intuïble en gestos i expressions d'enuig, d'advertiment, d'amenaça. I ha costat molts segles d'evitar que ocupi un lloc central en la trajectòria de les persones i dels pobles.
Fins a l'acabament de la Segona Guerra Mundial els conflictes bèl·lics havien format part d'una manera incessant de l'escenari europeu, on imperis, dinasties i estats s'havien disputat aferrissadament l'hegemonia dins el continent.
D'ençà que l'ésser humà existeix, el nostre planeta ha vist com se n'anava progressivament ensenyorint amb el domini d'altres espècies i alhora amb una lluita interna descarnada de poder. La Terra gairebé no coneix dies de pau. De tant en tant s'aixeca alguna veu lúcida d'exigència moral per recordar-nos les guerres ocultes que continuen provocant morts arreu i que altres notícies més properes o més espectaculars tapen. Sí, podríem parlar d'una mena de banalització o rutinització de la violència que ens convida a ignorar-la, a inhibir-nos-en, com si la seva existència deixés de produir-nos una repugnància ètica. Si la violència ha estat de vegades dissortadament determinant en la relació entre comunitats humanes, el mateix ha succeït entre els individus, sobretot quan concebem l'altre com un mer instrument al nostre servei.
I si és veritat que a la Xina es va produir un escàndol davant de l'atropellament d'una nena en un mercat sense que els qui hi eren acudissin a socórrer-la, a Barcelona el poeta Salvador Iborra era assassinat en un acte esfereïdor de violència gratuïta quan reclamava a uns lladres veïns seus el retorn de la bicicleta d'un amic que havien robat. Però seria injust oblidar que, això no obstant, la història de la humanitat ha acabat fent emergir, des de la saviesa dels clàssics, la consciència cívica i l'esperit civilitzador.
Recordem que Climent d'Alexandria atribueix a Museu la frase "sempre l'art és molt millor que la força" o que un dels Set Savis de Grècia, Cleòbul de Lindos, ens comminava a "no fer res amb violència" i que un altre, Quiló d'Esparta, ens aconsellava: "encara que siguis impulsiu, afanya't a comportar-te d'una manera tranquil·la, perquè la gent et tingui més respecte que por".
Probablement el problema de fons són les nostres dificultats per a l'empatia, és a dir, per posar-nos en el lloc de l'altre, per entendre el seu bagatge d'experiències i il·lusions, per respectar-lo profundament. Una de les manifestacions més cruels i habituals de la violència entre persones al nostre país és la de gènere, la que s'exerceix contra la dona, el més feble de la parella, amb la voluntat de sotmetre-la, de cohibir-la, d'anul·lar-la, desentenent-nos de qui realment és.
La violència de gènere ens enverina l'ànima personal i col·lectiva; resignar-nos és envilir-nos, anar contra el millor de nosaltres mateixos.
