A
ls darrers temps Déu n'hi do com es va definint i accelerant el panorama. En efecte, a la recent constitució de l'Assemblea Nacional Catalana i l'Associació de Municipis per la Independència -que són el resultat lògic de l'evolució de la societat civil sensibilitzada- hi hem d'afegir les veus que demostren sense embuts l'asfíxia econòmica. També partits transversals i de govern com Convergència comencen a marcar un perfil sobiranista clar. Ara es comença a debatre amb normalitat arreu la independència o, si voleu, la necessitat d'assolir un estat propi al si de la Unió Europa posant molt d'èmfasi en la normalitat del procés i fugint de debats identitaris nacionalistes, ja que el catalanisme no és de cap manera ètnic i es presenta obert a tothom, sigui quin sigui el seu origen. I la història ho demostra a bastament.
No crec que ningú hagi de patir personalment. Si el seu univers simbòlic i identitari és espanyol, doncs a Catalunya no tindrà cap problema ja que podrà gaudir, si vol, de doble nacionalitat o només de l'espanyola. A més a més, la llengua castellana fa segles que va sortir del seu territori originari i té una força internacional, darrere l'anglesa, que nosaltres no rebutjarem pas.
No sé si els castellanoespanyols es creuen de debò el camí emancipador que comencem a fer els catalans. Quan ho vegin real, què faran? És una incògnita. Com també saber quin és el nostre full de ruta: cal anar -com ara- a poc a poc explicant i convencent tothom del que cal fer o donar un cop de timó sorpresa, que no els deixi capacitat de reacció?
Els catalans estem fotuts per totes bandes. A casa nostra no ens podem administrar amb plenitud (la Generalitat és una pura gestoria, quasi intervinguda de facto) i no ens deixen manar tampoc a Espanya. Ara hem de decidir. Sembla que ja hem començat a fer-ho. Recordem que Unamuno fa quasi cent anys (1919) ja veia natural que Catalunya se separés, tard o d'hora. Ens hem pensat que amb pedagogia i diàleg podríem aconseguir ser nosaltres mateixos i créixer conjuntament. La història ens demostra que això no és possible a causa del seu caràcter superb i antropòfag. Espanya sap (almenys les elits dirigents) que si Catalunya creix, se'n va, i per això ens collen econòmicament i són reticents a crear-hi infraestructures. Espanya ens queda petita i retrògada i els de ponent no volen tampoc que ens fiquem en els seus afers estatals. I sempre que cedim per evitar mals majors tampoc no en traiem gran cosa i no se'ns dóna pas mai les gràcies. Quan Catalunya és ella mateixa s'allunya inexorablement d'Espanya. Allò que és bo per Catalunya es veu amb recel. Hi ha qui, com Enric Juliana -que acaba d'editar un assaig interessant on retrata prou bé el panorama peninsular i el caràcter castellà: Modesta España, ed. RBA- és prou conscient de tot plegat, però no s'atreveix a trencar les cadenes, com si estiguéssim condemnats a anar sempre junts. Deixem-nos d'orgues. És clar que podem fer coses plegats com a bons veïns, però ja és hora que deixem de pagar-los la festa! A la portada d'aquest llibre es reprodueix un conegut mapa de mitjan segle XIX. Allí es mostraven amb claredat les possessions colonials castellanes. Aleshores les d'ultramar ja eren mínimes (Cuba i Filipines). Ara toca emancipar les peninsulars que definien com a "assimilades".
No cal que ens esgarrifem dient: mira què ens fan! Actuem! No tinguem tanta por, que al món Espanya no pinta res de res, ni ens perdem en debats i personalismes estèrils.
Quan les colònies americanes del regne d'Espanya estaven, al començament del segle dinovè, en procés d'independència, un dels seu líders, Simón Bolívar (1783-1830), en un discurs a la Sociedad Patriótica de Caracas (juliol del 1811), va dir : "Pongamos sin temor la piedra fundamental de la libertad sudamericana: vacilar es perdernos". Doncs, això, fem com ells: no vacil·lem!
