H
i ha moltes qüestions sorprenents en aquesta cursa d'esdeveniments que ens arrossega cada dia. Una d'elles és el predomini absolut de la irracionalitat en les reaccions del govern espanyol davant del procés que ha de portar Catalunya a ser un nou estat d'Europa. Sembla mentida que persones que ocupen lloc rellevants en l'aparell de l'Estat perdin els estreps amb tanta facilitat i caiguin en el ridícul sense adonar-se'n. En poques setmanes hi ha hagut exemples suficients per a fer-ne tota una antologia, en la qual ocuparia un lloc d'honor l'inefable ministre Wert amb la seva pretensió d'espanyolitzar els escolars del país. El senyor Wert hauria de recordar algun detall. Per exemple que durant el franquisme ja existia una assignatura, la Formación del espíritu nacional, adreçada a fer justament aquesta espanyolització. La seva eficàcia, tot i la repressió de la dictadura, va ser nul·la. I d'altra banda el ministre d'Educació i Cultura hauria de conèixer més la història. Potser no sap que la pretensió d'espanyolitzar Catalunya es molt més vella que el franquisme. Que poc després de 1714, els ocupants de Catalunya van rebre instruccions per anar eliminant la llengua catalana amb "las providencias más disimuladas para que se consiga el efecto sin que se note el cuidado". La precaució no va servir de res, però tres-cents anys enrere aquella gent era molt més hàbil que el senyor Wert, que es vol llançar a espanyolitzar sense ni tan sols camuflar-ho.
Però qui s'emportaria el premi gros en el concurs del ridícul públic és sens dubte el ministre de l'exterior, el senyor Garcia-Margallo, que en comptes d'encarregar-se dels seus afers carrega contra els nacionalistes (o sigui, és clar, contra els que defensen la nació catalana) i els compara amb el nazis i el marxistes. I acaba dient que ell, evidentment, no és nacionalista sinó un patriota, perquè estima Espanya. Tal com es veu es tracta de raonaments irrebatibles i de gran talla intel·lectual.
En l'actual confrontació amb Catalunya, l'Estat espanyol ho podia haver fet més malament? Podia haver estat encara menys hàbil? Era difícil d'imaginar una resposta tan incompetent i poc idònia. S'ha dit aquests dies: l'Estat ha passat de la incredulitat a la sorpresa i del desconcert a la irritació. Simplement no comptava amb la insubordinació dels catalans. No havia sabut llegir els signes que fa temps que l'anunciaven. I, sorprenentment no ha estat capaç d'articular ni una sola proposta, ni un sol replantejament, ni una sola reforma. Només ha esgrimit les amenaces, el menyspreu i els arguments de la por. Qui pot tenir ganes, doncs, de continuar en aquest vaixell? Gràcies, moltes gràcies per fer-ho veure tot més clar cada dia a més gent.
