o és la primera vegada que ho comento. No recordo si en aquesta tribuna o en alguna conversa privada, però hi ha una sèrie de tòpics, als quals estem tan acostumats, que donem per bons i no tenen res a veure amb la realitat. Ja sabem que l'home és un animal de costums i quan professionalitzem la inèrcia som capaços de donar per bona qualsevol bajanada o fer passar bou per bèstia grossa de seguida.
Hi ha la creença popular que quan una persona desapareix d'aquest món, quan la mort se l'emporta, passa automàticament a ser una de les millors persones que han trepitjat aquest món. Tothom l'enyora, el plora i li cantes unes virtuts sovint inexistents, amb l'absurda finalitat que quan ens toqui a nosaltres iniciar el camí cap al desconegut, deixem una estela de bons records i bones vibracions, malgrat que la nostra actuació en aquesta vida hagi estat la més vil, despietada i falsa que ens puguem imaginar.
El que en vida ha sigut traïdor, dolent, envejós i tots els sinònims que vulgueu trobar a la vilesa humana, malgrat que se li hagi acabat el temps destinat a mortificar-nos en aquest món, no ha de canviar el concepte i l'opinió que teníem d'ell. L'únic que té un xic de raó és aquell que diu: "si no pots parlar bé d'una persona, millor no parlar-ne". Però nosaltres ho fem al revés. Com més indesitjable ha sigut un ésser humà al qual hem tingut la desgràcia de conèixer i de sofrir, més ens entestem a trobar virtuts on no n'hi ha i meravellosos records somniats però no viscuts. La persona dolenta ho era en vida i, malgrat el seu traspàs, no el podem recordar diferent, si som fidels a nosaltres mateixos.
Tot plegat ve a tomb perquè fa uns dies va desaparèixer d'aquest món una d'aquestes persones. No donaré més dades per no ferir susceptibilitats, però suplico a tots aquells que el coneixíeu, que si valoreu una mica la meva amistat no em vingueu mai a dir que era una bella persona. Perdríeu la meva amistat, ja que el coneixement l'hauríeu perdut en el moment de pensar aquesta ximpleria. Encara no fa gaire, un mestre de l'escriptura manresana em recriminava la meva sinceritat en acomiadar-me d'un personatge prou conegut a la nostra ciutat. Em deia que quan una persona és morta només es pot parlar de les seves virtuts i no dels seus defectes. Opinió que respecto, però no comparteixo en absolut. La gent és com és siguin vius o morts. Creieu-me que no em motiva cap ànsia de revenja, però tampoc no vull perdre'm en la comoditat del "era tan bon home".
Com a cristià sóc capaç de perdonar, però no em demaneu mai que oblidi. Hi ha coses que no es poden oblidar, malgrat que l'emissor de les malintencionades actuacions estigui, a hores d'ara, intentant enganyar i estafar els àngels o el mateix sant Pere, tot aprofitant que ara està distret i preocupat per veure quin serà el seu nou representant en aquesta vall de llàgrimes, on tots ens esbatussem per ser els millors. Uns amb treball i sacrifici i altres amb l'engany, l'estafa i el robatori, pur i dur. Hi ha d'haver de tot. Un cop morts, però, alguns ja no tornaran a robar.
