E

l President Artur Mas manifestava fa uns dies que l'èxit de la consulta sobre el dret a decidir dels catalans es juga a les ciutats del cinturó de Barcelona. En definitiva, que cal convèncer aquells centenars de milers de persones de l'entorn de la capital catalana, vinguts d'Espanya i d'altres llocs del món, que encara no tenen prou clar a quin país realment pertanyen. Santa paraula. Objectiu incert i feixuc, però.

I és que això de la pàtria de pertinença no tothom ho té tan clar com, pel que sembla, Aristòtil quan deia que "la pàtria de cada home és el país on millor hom viu", o el refrany romà: "ubi bene, ibi patria" (on vius bé allà és la teva pàtria), o aquell altre castellà: "la patria no està donde se nace, sino donde se pace". Ni tampoc tothom vol entendre, com caldria i en termes menys materialistes, que la pàtria és la llar on creixem, els amics d'infantesa, els jocs i les cançons a l'escola, el paisatge quotidià i tot allò que emmotllura la nostra personalitat.

I ves per on que les paraules de Mas em porten a parlar d'Elionor d'Arborea, un personatge històric català pel qual sento especial predilecció .

Elionor d'Arborea és una catalana tan famosa i influent en la història d'Itàlia com, inexplicablement, poc coneguda al nostre país. Va néixer a Molins de Rei el 1340 i morí a la ciutat sarda d'Oristany seixanta anys després (1403). Era filla del jutge d'Arborea, Marià IV, de la família catalana dels Bas-Serra, de la Garrotxa. La seva mare, Timbors, era catalana de naixença, i pertanyia al noble llinatge dels Rocabertí, de l'Empordà.

El seu pare, Marià IV, jutge i governant suprem d'Arborea, territori que comprenia més de la meitat de Sardenya, era un tradicional aliat del nostre rei Pere el Cerimoniós. Però, en assabentar-se que aquest pretenia la conquesta de tota l'illa, canvià radicalment de política i es posà al costat de la nació sarda, que ja era inequívocament la seva, i inicià la guerra contra l'imperialisme catalano-aragonès.

Aquesta lluita contra la invasió catalana la continuà Elionor, com a successora del seu pare i després de recórrer a cavall tots els pobles i ciutats de l'illa per tal de conèixer què sentia la seva gent. Era una guerra que ella, com a catalana de naixença, no desitjava, però que, com a sarda d'adopció i creixença, sabia molt bé que aquesta decisió constituïa un ineludible deure envers els seus nous i autèntics compatriotes.

Un any després de la mort del rei Pere el Cerimoniós, Elionor aconseguí signar amb el nou rei català, Joan I, la denominada Última Pau de Sardenya (1388). Poc abans havia promulgat la famosa Carta de Logu, un codi de lleis molt avançades en relació amb les europees de llavors, fins i tot, amb normes protectores dels drets de la dona i que foren vigents per molts anys a tot Sardenya.

Davant l'ajuntament d'Oristany un imposant monument rememora la bella i culta Elionor d'Arborea, a qui avui molts italians consideren la seva Joana d'Arc, nascuda a Molins de Rei, en aquell mateix cinturó de Barcelona del qual avui ens parla el President Mas, on aleshores tothom se sentia català i en parlava la llengua, tal com ho feia una nena que, un cop integrada en un altre país, no dubtà un moment a decidir, per coherència democràtica, quina era la pàtria per la qual li calia viure i lluitar.