a
quests dies, els partits estan confeccionant candidatures per a les eleccions municipals del maig sota el comú denominador d'intentar presentar llistes a tants municipis com sigui possible. CiU i ERC tenen com a objectiu tenir alcaldables a tots els municipis (o gairebé) de la Catalunya Central, i el PSC malda per no perdre presència territorial evidenciant la seva reculada. La representació local és un actiu i per obtenir-la cal presentar candidatures. No hi ha altra manera. Els partits que tenen una certa tibada a nivell general, a més, saben que poden recollir un mínim assegurat de vots sigui qui sigui el candidat que presentin. Tanmateix, aquesta cursa té aspectes molt perillosos i pot derivar en una degradació de la qualitat dels equips locals que ja fa temps que patim i que, en les circumstàncies actuals, pot arribar a nivells preocupants.
La crisi ha provocat una pèrdua general de confiança en la política, i la corrupció hi ha estès al damunt una ombra de sospita. Si ja era difícil trobar persones que vulguin incorporar-se als seus consistoris per compensacions econòmiques generalment irrisòries i exposant-se a un ingrat escrutini dels seus veïns, en les condicions actuals encara és més complicat. Davant aquest panorama, els partits no haurien de cedir a la temptació d'abaixar el llistó de l'exigència fins tan avall com calgui per poder formar candidatures, ni haurien de caure, novament, en la llastimosa tàctica dels alcaldables paracaigudistes, aquell tipus de llista que presenten els partits sense cap arrelament territorial i que estan compostes per persones que no han posat mai els peus al poble. És ben segur que la ciutadania no valora en absolut que un determinat partit tingui aspirants al seu municipi si sap que són candidats sense cap qualificació o caiguts per control remot. És ben segur que resulta contraproduent. A aquestes alçades, tots els partits ho haurien d'haver entès.
Participar en un ajuntament democràtic és un exercici exigent. Qui no estigui en condicions de practicar-lo amb un mínim de garanties, o qui no tingui intenció de dedicar-hi un esforç raonable, se n'hauria d'abstenir. I això competeix molt especialment als grups que tenen grans probabilitats de ser a l'oposició. Governar és una activitat amb llums i ombres, dolçors i amargors, però és evident que comporta certs al.licients. En canvi, fer oposició és gris, anodí, desavinent. Tanmateix, la feina de l'oposició és imprescindible. Tant com la del govern. Cal que hi hagi alternatives per tal que les propostes de l'alcalde puguin ser contrastades i valorades. Si el govern és un menú de plat únic, sense possibilitat de veure què es podria fer d'una altra manera, la democràcia es degrada. I si el govern no sap que té al davant uns regidors que poden fiscalitzar la seva actuació, difícilment se sentirà controlat i s'autoexigirà tant rigor com caldria. Els municipis on s'han conegut casos de corrupció ho han d'agrair, en la immensa majoria, a regidors que han treballat i s'han mullat. Aquests són els que necessitem: els que hi posen hores, tenen idees, debaten, llancen propostes a l'opinió pública i posen la lupa en la feina dels adversaris. Els que no són així, se'ls poden estalviar.
