A les nou en punt del matí s'obren les portes de l'escola. Infants avituallats amb jaquetes, sabates i motxilles de tots els colors creuen el pati cap a les seves aules. Els de parvulari van acompanyats. Els més grans s'agrupen ràpidament amb els amics i avancen plegats cap a la classe. Aquesta escena quotidiana que es viu i es repeteix cada dia a desenes, centenars i milers de centres escolars em meravella. Trobo extraordinàriament heroic aconseguir que tantes famílies de totes les mides i condicions aconsegueixen complir amb aquest ritual amb un marge d'error de deu minuts: els cinc minuts abans de les 9, els que hi arriben més puntuals, i 5 minuts després de les 9, els que ja entren in extremis o salten dels cotxes dels seus procreadors perquè «avui, ho sento, fill!», no hi ha temps per aparcar.
El gest no tindria més transcendència si fos ocasional. Però és que aquestes famílies repeteixen aquest ritual de dilluns a divendres, des de setembre fins a juny. I no només ho fan un curs escolar sinó molts de seguits i en un període llarg de la seva vida que es prolonga en el temps segons les criatures que es tinguin. N'hi ha que han de repetir aquesta escena a més d'un centre escolar, perquè tenen una criatura a la llar d'infants o una de més gran a l'institut.
L'escalfament diari comença quan sona el despertador. El compte enrere és una prova de foc perquè no es tracta només de llevar-se, posar-se qualsevol cosa i sortir de casa. No. Es tracta de llevar-se amb prou temps per fer un esmorzar equilibrat. Perquè si no és el cas, com a progenitor responsable, dones mal exemple, et fueteges i t'autoimposes una ratlla negativa a l'historial. Després has d'aconseguir que l'infant es vesteixi amb la roba que toca, i es renti les dents més de deu segons, la cara i les mans amb sabó.
Cal tenir molt presents els dies que els nostres fills tenen gimnàstica -toca xandall-, sortida -carmanyola amb el dinar-, han de dur un pot de iogurt de vidre -que és primavera i toca plantar-hi una mongeta-o els diners per a una activitat -avui és l'últim dia per lliurar-los a la tutora. La logística es complica quan arriba la setmana del Carnestoltes: que si dilluns mitjons de colors diferents, dimarts bar-ret, dimecres, roba d'adult... Tots els fills, a més, no han de dur el mateix complement el mateix dia. No. I la nevera s'omple de recordatoris i tu de desesperació. Un altre moment dramàtic és quan sents que comencen a entrar missatges al grup de Whatsapp dels pares i mares de la classe. Resulta que l'excursió del dia se suspenia si plovia. Tota la nit ha diluviat però a les 8.35 no cau ni una gota. El cel és ple de núvols amenaçadors, però tècnicament no plou. Què fem? Posem els macarrons o l'entrepà de truita que ja teníem preparats amb aquell amor incondicional a la nevera o a la motxilla?
Ah! La motxilla, aquell terrible forat negre. Com a pares i mares també l'hem de revisar per assegurar que hi hagi el que toqui: l'esmorzar de mig matí o el material escolar pertinent. Que els nens es fan gran? Oi, i tant! I que cada vegada seran més autònoms, i més responsables i ja es preocuparan ells de saber si avui toca fruita o han de dur una pastanaga a la mascota de la classe. Però mentre aquest moment no arriba la cursa esdevé una carrera de fons extraordinària. Feliciteu-vos, si us plau.
