La campanya de la por ha fracassat

Sovint no sabem valorar prou bé allò de més positiu que tenim a la vora. I tot va tan de pressa que al cap de molt poc oblidem fets importants que han tingut lloc no fa gaire. Som a sis mesos i mig del referèndum de l'1 d'octubre, que passarà a la història del nostre país com a data molt destacada. I de llavors ençà hi ha hagut tant daltabaix polític, tanta repressió, tants embolics, tants encausats, exiliats i empresonaments, tanta ocupació de la Generalitat, tanta disminució real del dret de decidir, etc. que encara no ens n'hem fet càrrec del tot. Pot semblar que el país rutlla més o menys com fins ara però el cert és que Catalunya està absolutament intervinguda i que l'espai d'autogovern de què disposàvem -que tants milers de ciutadans ja consideràvem massa petit- ha quedat eliminat en virtut del famós 155. La repressió ha estat destinada a fer-nos molta por. A fer-nos creure que el somni d'un estat propi en forma de república era impossible. A aconseguir que hi renunciéssim definitivament. Algú va pensar que la patacada ens tornaria obedients. Que s'acabaria la revolució dels somriures i que ens quedaríem a casa sense rondinar gaire. Que entendríem que el poder de l'Estat és invencible i que ningú al món no gosaria donar-nos la mà.

Doncs bé, el càlcul no ha estat encertat. És sabut que les eleccions del 21 de desembre no van sortir com l'Estat volia, sinó que en una situació més difícil que mai, el vot independentista encara va créixer. I si ho va fer en aquell moment tan difícil, continuarà creixent en el futur. A més, quatre mesos després d'aquelles eleccions, s'ha vist que la tàctica de fer por no ha funcionat gens. Hi ha hagut més protestes, reivindicacions i manifestacions, com la de diumenge passat, la més multitudinària des del darrer Onze de Setembre i celebrada amb l'estil català habitual: transversal, alegre i del tot pacífica. Potser tothom no n'era conscient però la manifestació de diumenge certificava el fracàs de la gran campanya de la por, destinada a fer-nos creure que el joc s'havia acabat i que la independència i la república ja no tindrien recorregut. No ha estat així. Potser sentirem crítiques pels errors que l'independentisme pot haver comès, però no hi ha desercions. Quan s'escaigui una nova jornada electoral ho comprovarem.

D'altra banda, és cert que l'Estat sempre ajuda. Les incongruències en el plantejament de les euroordres han fet que, almenys per ara, segueixin sent rebutjades pels tribunals europeus. I l'airada reacció dels mitjans de comunicació espanyols ha sorprès desagradablement en molts països on el poder judicial no admet pressions polítiques. Per tant, la causa catalana ha anat guanyant adeptes en l'àmbit dels mitjans de comunicació europeus i en molts parlaments, mentre augmenta la pressió sobre l'Estat perquè negociï en comptes d'empresonar o de reprimir, com l'oferiment recent de mediació que l'alcalde de Ginebra acaba de fer al president del Parlament. L'Estat arribarà a negociarà ? No, si no s'hi veu absolutament obligat. Però mentrestant tot evoluciona. Atenció demà diumenge, diada del País Valencià, a la manifestació que recordarà també el 25è aniversari de l'assassinat de Guillem Agulló per un grup de l'extrema dreta valenciana.