No sé si heu estat al cas del que diu el Real Instituto Elcano, de Madrid, en el seu dar-rer informe relatiu a l'any 2018: aquest think tank, que sembla que és el de referència del Govern espanyol, opina que «gua-nyarà força en àmbits minoritaris però rellevants de l'opinió pública internacional el qüestionament de la qualitat de la democràcia espanyola o la necessitat de mediar en el conflicte». I diu també, en síntesi, que «si el conflicte català danya el prestigi internacional d'Espanya s'estaria alterant, a més a més, una tendència a la millora progres-siva de la imatge exterior després del descens dels anys de la crisi».
O sigui que no és que ho diguem nosaltres, sinó que ho afirma un institut d'opinió proper al Govern de Madrid: Espanya pagarà un preu a escala internacional per culpa de la imatge que projecta, per la pèrdua de qualitat de la seva democràcia i per la incapacitat d'utilitzar la via del diàleg per mirar de resoldre el conflicte català. Tanmateix, i després d'haver llegit aquestes conclusions, el més interessant és precisament formular-se algunes preguntes clau: ¿a qui li importa això? ¿Hi ha algun sector de l'opinió pública espanyola, algun nucli intel·lectual, algun partit polític, que lamenti de debò la pèrdua d'imatge? ¿Algú recorda el que li ha costat tradicionalment a l'Estat espanyol presentar davant el món una bona carta de presentació, un prestigi cada vegada més alt com a país modern, avançat, progressiu, democràtic? La resposta a aquestes preguntes ja la sabem: no, no sembla pas que això preocupi a gairebé ningú.
Històricament, durant molts períodes de la seva trajectòria al llarg dels segles, Espanya ha estat vist per part d'Europa i del món com un país subdesenvolupat, ferotge i esquerp, altiu i orgullós, procliu a la violència d'Estat i a la repressió de tota mena de drets i llibertats, un país amic de militars i policies, de consells de guerra i pronunciamientos, avantsala de l'africanisme. Treure's aquest estigma del damunt era, naturalment, un dels grans objectius de la transició política espanyola, que cercava de manera desesperada presentar una imatge diferent i integrar-se a Europa i al món amb totes les conseqüències. Certament, aquest objectiu s'havia aconseguit en una bona mesura, per l'esforç de molta gent, però ara sembla que aquesta visió positiva fa passos enrere.
La veritat és no cal ser cap analista gaire fi per entendre que la immensa majoria dels espanyols -inclosos intel·lectuals i polítics progres- potser lamenta les conclusions de l'Institut Elcano, però no està decidida a fer-hi res per millorar-les. Fet i fet, no importa aquesta pèrdua d'imatge, ni el retrocés de la qualitat democràtica, ni la confusió de poders, ni el desprestigi de totes les institucions, ni la negació del diàleg, ni l'empresonament o l'exili de polítics, ni les tipificacions penals absurdes, ni la pura i simple descripció absurda de la realitat.
No importa, senzillament perquè per damunt de tot, de la democràcia i del prestigi internacional, hi ha una cosa molt més transcendental, que passa davant de tot i a la qual tot se sacrifica: la unitat de la pàtria espanyola. Per no importar, ni tan sols importa si el preu pagat o el cost necessari és la desafecció in secula seculorum de gran part de la població catalana, que mai no oblidarà ni perdonarà el tracte que ha rebut i continua rebent de l'Estat. El que compta és que els catalans es quedin i continuïn contribuint, si us plau per força, a l'economia i a les finances espanyoles. Que els agradi o no, això no sembla tenir cap importància; que el prestigi de la democràcia espanyola vaig perdent és trist, potser fins i tot és una llàstima per a algú, però sens dubte és un cost que es pagarà finalment de bona gana: és, ras i curt, el cost necessari.
