16 de maig de 2018
16.05.2018
40 Años
40 Años

Novetats EN un balcó

16.05.2018 | 00:08

Sóc un bagenc que visc al Berguedà. Segons el meu entorn més proper, el fet de no haver-hi nascut m'inhabilita per parlar de la seva (nostra) festa de la Patum. El meu fill m'ha fet prometre vàries vegades que no en parlaré als mitjans ni n'escriuré mai més cap línia. He fet mitja vida a cada lloc, però pensa que no puc entendre el que se sent i per tant estic inhabilitat per fer-ne un anàlisi acurada. Però jo, ni cas. No ho puc evitar. Si preguntes als puristes de què va, les seves respostes sempre són les mateixes: «És més que una festa». O la seva favorita: «No es pot explicar, s'ha de veure (o viure)». És una de les dues celebracions catalanes que estan considerades Patrimoni Immaterial de la Humanitat segons la UNESCO. Poques tenen aquest distintiu a tot el món i la de Berga aplega desenes de milers de persones, en una barreja de locals i forasters que comparteixen suors, empentes, música i balls. És una convocatòria multicentenària amb un complexa organització en la qual salten guspires a dins i a vegades a fora.

Potser és cert que si no l'has viscut des del naixement la percepció i la transcendència íntima és diferent, però és indiscutible que ens podem dividir entre els que hem estat al mig de la plaça de Sant Pere en un salt de plens i els que no. És una experiència que et canvia per sempre i genera una altra subdivisió: els que ho experimenten una vegada (i mai més) i els que reincideixen tant com poden. Als desconeixedors, cal dir-los que he vist persones sortir-ne amb cara d'haver patit una hecatombe. Cal saber que és una religió berguedana, refractària com totes a la crítica i a la renovació. I com sempre, aquest any serà especial. Més a poc a poc que altres activitats humanes més dinàmiques, va evolucionant. La resistència al canvi d'uns quants s'uneix a l'actitud d'altres que ho accepten per evitar confrontacions. De fet, l'any passat hi va haver revoltes i expulsions en algunes comparses. Amb els danys delimitats tot ha evolucionat cap a una certa calma que espera l'inici en quinze dies exactes. Abans hi haurà hagut el cap d'any patumaire, la sortida del tabal, els Quatre Fuets i fins i tot una Patum de barri (el de la Pietat) que és una mena de simulacre, resultant d'una escissió entre faccions de la qual ningú es vol recordar. Per als nadius és tan important que a les escoles, a l'hora del pati, la fan amb escombres en lloc de donar puntades a una pilota.

Veure-ho des del balcó de l'ajuntament fins ara només era possible si eres una autoritat política (o eclesial) o et convidaven els regidors. Aquest any s'han sortejat places i ara l'accés serà equànime i popular. El poble al davant del protocol i la cooptació. És una gran notícia, una de les millors dels darrers temps. Són els passos en la direcció correcta per fer que una de les festes més importants de Catalunya sigui, pas a pas, de tots. Bon camí, encara lluny de la igualtat ideal. Les imatges de l'entarimat que cada any es munta per acollir-hi els convidats seran molt potents aquest any, mesclant-se els ciutadans guanyadors del sorteig amb els familiars dels presos polítics del procés. Els que ho desitgin podran ser-hi i rebre l'escalf d'una plaça sempre abonada a les consignes i els símbols independentistes. Només queda una gran incògnita: saber si el flamant president Torra serà a la primera fila per rebre el primer gran bany de masses del seu mandat. Si puja, els crits sincopats se sentiran a Berlín, mentre els seus tuits seguiran supurant per tot arreu. I a Madrid seguiran sords o eixordats per la seva pròpia cridòria.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
Enllaços recomanats: Premis cinema