Gentil Puig i el Maig del 68

En la conferència va analitzar amb una cronologia sintètica i detallista el dia a dia del procés revolucionari. El precedent del Maig del 1968 va ser el 2 de març amb el tancament d'estudiants a la Universitat de Nanterre, dirigits per Daniel Cohn-Bendit, detingut el 27 d'abril. El 2 de maig se suspenen les classes a Lletres. L'endemà, la policia deté 600 estudiants, es tanca la Sorbona, es produeixen aldarulls al Barri Llatí, amb més detinguts el dia 6. El 10 augmenten els enfrontaments amb barricades. El dia 13, els universitaris ocupen la Sorbona reoberta i comença la participació del moviment obrer, amb milers d'estudiants i treballadors que surten al carrer donant suport a la vaga general. A partir del 14 arriba el primer ministre Georges Pompidou de l'Afganistan i es troba un panorama desastrós que vol arreglar amb l'alliberament dels presos i l'actuació policial. Comença un moviment assembleari, on sempre hi ha una persona que parla dia i nit. «Jo, que era un militant marxista disciplinat, descobreixo un món que em sobta, però m'encanta alhora». Rodamons surre-alistes (pòtols, tradueix alegrement algú del públic) amb una nova forma d'explicar-se i un nou tarannà. Manifestació important, amb un itinerari nou, que per primera vegada l'encapçalaven els estudiants, al nord de París. Comencen les ocupacions dels obrers a les fàbriques, on mengen, dormen i discuteixen, com passava al carrer: era una teràpia col·lectiva, amb la majoria de la població parisenca solidària. Així cada dia augmenta el nombre de participants a les vagues i de fàbriques ocupades. El 15 de maig els estudiants ocupen el teatre Odéon i els treballadors la fàbrica Renault. El 16 se sumen a la vaga els mitjans de transport i el 17 la comencen els diaris i la radiotelevisió francesa.

A partir d'ara, s'iniciarà la contrarevolució, quan els sindicats tanquen les portes al contacte entre els estudiants i els obrers. La CGT (comunista i majoritària) té el pretext de protegir l'eina de treball: les màquines, com un retorn a la tradició obrera del segle XIX. En realitat, els dirigents de la CGT i del PCF el que no volen és que s'uneixin obrers amb estudiants, a qui consideren esquerrans perillosos i inconscients, que no tenen tàctica ni tradició. Amb aquesta estratègia aniran fins al final, coincidint amb els interessos de la patronal i dels dirigents polítics francesos. Se suspèn el festival de Canes i el 21 les aturades arriben als 9 milions d'ocupants de fàbriques. El 22, l'Assemblea Nacional amnistia els manifestants, però les protestes continuen i el 23 es prohibeix informar del que passa. El 24, una gran manifestació de la CGT a Villeneuve d'Ascq dóna esperances de buscar una solució política, en reclamar els militants el govern popular, que els dirigents rebutgen. Com que les manifestacions són cada cop més importants i s'acosten a Palau, el president De Gaulle agafa por i no controla la situació, com reflecteix la pel·lícula Les cloaques del poder. Pompidou negocia els acords del 27 amb Séguy, representant de la CGT, amb grans conquestes sindicals, que els obrers rebutgen. Tot i el famós míting de l'estadi de Charlety, a la ciutat universitària de París, es va acabar amb fracàs perquè no hi havia cap sortida política, de cara als que defensaven les fàbriques o el carrer. Desanimats, alguns revolucionaris cauen en situacions de violència extrema, i la nit del 28 al 29 es produeixen incendis a cinc comissaries de policia i a la borsa de valors. El general Massu convenç De Gaulle per dissoldre l'Assemblea, convocar eleccions, i fer un discurs convincent de cara a la majoria silenciosa que no s'ha pronunciat. El 30 es concentra gent contrarevolucionària als Camps Elisis i la dreta veu la situació capgirada. De Gaulle anuncia eleccions i el 5 de juny els obrers tornen a la feina.