Soc curiós, observador i preguntador de mena (i ofici). Per tant, quan vaig a un lloc diferent d'allà on visc no em puc resistir de conèixer aquell entorn nou i, sobretot, els humans que hi habiten. Una de les opcions de lleure més en expansió a les comarques interiors és les cases rurals. Proliferen pertot arreu i tenen una alta demanda. Només al Berguedà n'hi ha de censades 144. Els ciutadans que viuen a les grans ciutats s'hi aboquen cada dia més. Als desconeixedors d'aquesta oferta turística que rep milers de persones, cal dir-los que no són hotels, tot i que ho poden semblar. Poden conviure en un mas una desena de persones (o més) amb tota mena de comoditats però sense servei de restauració. S'han de preparar ells els àpats o bé han d'anar a les fondes de l'entorn. Alguns dels soferts propietaris pateixen hostes que no ho tenen clar d'entrada i s'han d'activar de dia o de nit per qualsevol demanda fútil. Si no ho fan, la ira a les xarxes està servida: «Magnífic entorn, malgrat la pudor d'animals. Faltaven les càpsules del cafè. Inadmissible!». Així, fent una barreja postmoderna de conceptes.

Si jo em decidís a fer-hi una estada, m'interessaria pels noms dels arbres, per saber què planten els pagesos, per les ermites i els monestirs dels voltants. Intentaria veure de prop algun cérvol o una cabra salvatge, cosa ben probable en l'actualitat. M'estiraria al costat de la piscina per poder observar una de les novetats de les darreres temporades: els voltors que han perdut la por als humans. I sobretot, em faria el trobadís per poder seure en algun pedrís per fer una xer-rada amb un padrí d'aquells que semblen d'abans però són més d'ara que qualsevol. Miraria d'escoltar relats sobre els que hi van viure abans, saber-ne algun fet sorprenent que hi va passar quan la llum no era elèctrica. Conèixer com era la vida allà abans que tot fos accessible i transformat en cases per a estadants amb piscina, Spa, pista de pàdel i gespa tallada curta i uniforme. La verdor artificial acota el seu perímetre, i delimita les zones urbanitzades dels prats que els envolten amb sotracs i socs als camins, pedres, males (i bones) herbes, insectes de mides considerables i tot el que conté (o contenia) el camp abans de les ultimíssimes accions humanes.

Però la seva realitat és una altra. (Quasi) tots els urbanites no surten de l'àrea delimitada per les tanques. S'interessen poc per l'entorn més enllà de la zona de les gandules. Busquen dies de festa per jaure. Es proveeixen de quantitats respectables d'alcohol i el risc màxim que corren és el de menjar-se l'arròs covat o amb els grans enganxats a la cassola metàl·lica, ben recremats. No hi ha tutorials eficaços per cuinar una paella per a una dotzena i no fracassar. I poc més, perquè més enllà de la primera l'alzina és terra hostil. D'entrada, la preocupació central és saber la clau del wifi i assegurar-se poder veure el partit de futbol. Tothom amb el nas enganxat a les pantalles mentre, a fora, la natura fa que passin coses contínuament. Només cal estar atent.

Les primeres hores són les més dures per a ells. Com que al camp tot put, un cop han assumit les noves flaires, se'n van a dormir impactats quan comproven que les nits són molt fosques, i els més curiosos descobreixen atònits que el cel és ple d'estels. A la vegada, conviure un grapat d'adults i uns infants en un lloc així es pot fer dur. Hi ha grups de pares d'alumnes que sense conèixer-se gaire, més enllà de coincidir a la porta de l'escola, organitzen un cap de setmana llarg i venen. Dues cerveses després, tot guinyola i la meitat se'n tornen cap al Vallès emprenyats i abans d'hora. Les vacances poden ser dures, però sempre s'acaben. Bé o malament.