Fa temps que no rebo cartes. Cartes de veritat, escrites a mà, que t'arriben dins d'un sobre amb un segell enganxat al marge superior dret i amb el teu nom i la teva adreça escrita al revers. Rebo correus electrònics, whats, trucades, missatges privats a través de la xarxa. No qüestiono aquests canals de comunicació tan pràctics, sinó com la forma de dir-nos coses ens ha fet canviar el que ens diem. Convindreu amb mi que no és el mateix posar una emoticona estàndard i enviar al nostre destinatari un comentari breu que haver d'agafar paper i bolígraf, seure còmodament i concentrar-se a fer dues coses de les quals ja n'hem perdut l'hàbit: buscar i trobar les paraules precises per expressar una emoció i esforçar-se a fer una lletra entenedora, ara que la bona lletra és un atribut que no cotitza en cap currículum.
Escriure una carta és un gest simple, i per això el reivindico. En els últims mesos, a moltes llars s'ha tornat a treure el paper i el bolígraf del calaix per escriure cartes als presos polítics. S'ha optat per aquesta via perquè és l'única forma de comunicació possible amb els privats de llibertat i intueixo que les paraules escrites negre sobre blanc, resguardades en sobres de totes les mides i colors, volen carregades de més sentiment, de més sinceritat i fan més companyia que els missatges de mòbil.
Aquest estiu, una tarda nit va marxar la llum al meu barri durant sis hores. Els aires condicionats van deixar de funcionar. El wifi va desaparèixer i la televisió no anava. Els operaris van advertir que en tenien per estona i recomanaven que no s'obrissin les neveres per evitar que els aliments frescos es fessin malbé. Aquella nit vam encendre les espelmes a la terrassa. Es van començar a obrir finestres i balcons i vaig sentir com els veïns s'explicaven les vacances i compartien la dissort de l'avaria. De cop no hi havia pressa. No hi havia res per fer. Només esperar que el temps passés.
Si aquest article fos una missiva, m'agradaria enviar-la a tots els que ja han pogut tornar a casa. Els hi diria que són afortunats de tenir un lloc on anar -un lloc on tornar- i de tenir un paper per jugar (que rumiïn bé quin trien). Fa dies que veig en una cantonada un matalàs abandonat, un cotxet d'infant i dues tauletes de nit. Deuen ser allà perquè les reculli el servei municipal. O potser són allà perquè algú ha decidit desempallegar-se d'un passat per mirar de construir alguna cosa nova que valgui la pena.
Postdata. Llegeixo que Cuba està a punt de tenir servei general d'Internet. Els illencs desitgen poder connectar-se a la xarxa quan vulguin i on vulguin, i no només als parcs públics amb wifi. A l'article s'explica que Cuba ha estat fins ara un lloc únic, justament, perquè no tenia Internet.
