Et vaig sentir cridar. No, cridar no. Udolar amb una força animal que retrunyia i xocava contra les façanes del carrer. Seies en un banc amb el cap cot entre les mans. No sabia ben bé si parlaves per telèfon i aquells esgarips tenien un destinatari, o bé bramulaves als quatre vents contra l'aire, contra el sol, contra tothom. Anava amb la família i ens vam acostar a tu amb prudència. Et vam demanar si necessitaves ajuda i ens vas explicar, entre plors, una vida de fugida, de pèrdua, de dolor, de pobresa. Somicaves mentre sonava, de fons, la tronada de la Festa Major de Manresa. Em vaig imaginar la pólvora estesa al terra de la plaça, la fumera i l'inici de la cercavila amb els gegants, tan alts i rígids que et vaig notar encara més vulnerable, més menuda del que ets. Et vas anar refent. Vam acomiadar-nos amb un somriure i un fins aviat. Si continues vivint a Manresa ens trobarem, segur. I et vaig veure marxar i tornar-te invisible entre els carrers engalanats de festa, perduda entre una multitud disposada a celebrar-la.

El pregoner de la Festa Major de Manresa d'enguany, el director de cinema David Victori, va dir que «poques coses marquen tant una persona com la ciutat on neix. L'única cosa que ens queda tan impresa a la pell i a la personalitat, a banda del lloc on fem les primeres passes, són aquelles persones que ens ensenyen a fer-les: la nostra família». No sé com et marcarà el pas per aquesta ciutat on ara vius -sobrevius. Ni tampoc quina petjada hi deixaràs. Espero que la teva història tingui un bon final, perquè si tu estàs bé, d'alguna manera inexplicable tots els altres també ho estarem. Des de la més absoluta ignorància notarem que el dia és més bonic, que les hores se succeeixen amb harmonia, que tot encaixa i no sabrem que serà gràcies a tu.

És setembre. Temps de represa. El col·lectiu Una altra Educació és Possible ja va estrenar dimecres el nou curs amb la projecció del documental ULU. Un latido universal, dirigit per Joan Muñoz. Relata el viatge que inicia el director mateix que, cansat de seguir les normes socials i amb una vida aparentment feliç però profundament infeliç, decideix fer cas al seu cor. Comença una aventura sense cap mena de planificació que el porta a conversar amb persones ben diverses. Muñoz, present a l'acte, va parlar de la por, de l'aïllament, de la necessitat de viure la vida des del cor. Va demanar a l'audiència de l'Espai Plana de l'Om per quin motiu, tot i saber quins són els nostres anhels, no els fem realitat. De totes les reflexions, em quedo amb la reformulació de la frase d'Horaci «Sapere aude» -atreveix-te a saber, atreveix-te a aprendre- com a «aprendre a atrevir-nos». Em sembla un bon missatge ara que ja ha acabat la festa i la propera tronada serà presagi de pluja.