L´acusació d´encobriment d´abusos sexuals feta per l´exnunci Carlo M. Viganò ha estat un míssil dirigit al papa Francesc amb l´objectiu que presenti la seva dimissió. I és que en cinc anys, i això el sector més immobilista de l´Església no li ho perdona, Bergoglio ha renovat la manera de fer del Vaticà. Després d´un llarg hivern eclesial, el papa Francesc ha portat a l´Església una ventada d´aire fresc, una nova primavera semblant a la del papa Joan XXIII.
La denúncia de Francesc del capitalisme salvatge i el fet que digués que no és un papa de dretes, la seva denúncia sobre el canvi climàtic i la indústria bèl·lica, ha fet que els sectors més ultraconservadors de l´Església hagin qualificat el papa Francesc de marxista.
I és que el discurs de Francesc, expressat en paraules contundents i entenedores, ha posat de manifest que els diners només tenen sentit quan estan al servei de les persones. El papa ha denunciat qualsevol sistema polític i econòmic que no estigui a favor dels altres, amb una crítica severa al capitalisme salvatge. Fins i tot David Fernàndez, exdiputat de la CUP, ha dit: «No sé si el discurs del papa es pot qualificar d´anticapitalista. No ho és nítidament, però sí que és cert que connecta amb una tradició de base de l´Església molt perseguida, amb símbols com Casaldàliga i Leonardo Bof. El seu discurs és innovador, contrari a moltes coses».
El papa Francesc, que aposta per la solidaritat i la justícia social, demana polítiques que «atenuïn l´excessiu desequilibri de les rendes» i ha apel·lat al desarmament nuclear i a la no-proliferació armamentística. Ha exigit tolerància zero amb la pederàstia, ha cessat alguns bisbes encausats com a pederastes i ha demanat una justícia a favor de les víctimes.
El papa Francesc ha denunciat el tràfic de persones amb l´objectiu d´explotar-les laboralment o sexualment, «una forma d´esclavitud cada vegada més estesa i que afecta tots els països». Ha criticat amb duresa l´existència de «milions de víctimes de treball forçat per a mà d´obra», que és una violació dels drets humans, una vergonya i un crim contra la humanitat, com també ha denunciat la indefensió dels refugiats, vergonyosament oblidats per Europa.
Comprensiu i obert, Francesc està canviant l´Església, perquè no busqui honors ni privilegis, sinó que aprengui a ser servidora del món. Una Església que estigui a prop dels més pobres, dels desvalguts i dels últims de la societat, que busqui nous camins i que dialogui amb tothom, fins i tot amb els adversaris. O més i tot amb ells. El papa Francesc no vol una Església de poder sinó que desitja construir una Església que escolti sense jutjar, que perdoni sense condemnar, que aculli sense discriminar ni excloure ningú. Una Església que, afable i amable, sigui per al nostre món signe de pau i d´esperança. I això el sector més conservador de l´Església, «la hipocresia de gent falsària» (1Tm 4:2) no li ho perdona, al papa. Per això «els rebrots dolents» que «porten un fruit mortífer» (sant Ignasi d´Antioquia als cristians de Tral·les) volen el cap del papa Francesc, com Herodes va fer tallar el cap de Joan Baptista.
