M'ha arribat a la bústia electrònica un avís de «reubicació» procedent del meu banc. M'informen que ben aviat passarà el que ja sabíem: el tancament de la «meva» oficina i l'assignació a una altra, fet que no em suposarà gaires trasbalsos perquè de la vella a la nova s'hi pot anar com qui diu a peu coix. D'altra banda, a la vella no quedava gairebé ningú de la gent amb la qual havia tractat quan tot es feia per contacte personal. La darrera vegada que hi vaig entrar per fer-hi una gestió vaig barallar-me amb la màquina de donar números, dotada d'una pantalla diabòlica que m'apressava a optar entre desenes d'opcions sense que cap no s'assemblés al que em pensava que volia fer. Em va rescatar un empleat amic, que em va guiar per aquella selva de taules indefinides. Ell ja no hi és, tampoc. T'adones que t'has fet gran quan entres als establiments i ja no hi trobes les cares de sempre perquè s'han jubilat. Amb l'absència t'indiquen el camí.
Però la que tancarà aviat no era una sucursal qualsevol. Era l'oficina bancària on em van ingressar la primera nòmina, i la que em va lliurar el primer talonari de xecs. Cada cop que necessitava efectiu hi anava amb el meu talonari, signava un taló, el cobrava i em deien quant em quedava. (Això era abans que els caixers automàtics i les targetes de crèdit establissin la seva tecnodictadura; ara et presentes al taulell d'una sucursal a retirar diners signant un taló i avisen seguretat). Durant dècades les meves nòmines han estat ingressades al compte d'aquella oficina, encara que el rètol de la façana hagi canviat quatre o cinc vegades per allò de les fusions, absorcions i deglucions del sistema bancari. Però és que, a més a més, aquella no era una oficina qualsevol. Havia estat la seu central i oficina principal del banc que duia el nom de la ciutat, absorbit per un que s'adjectivava com el país, devorat per un que es deia com una província basca, fusionat amb el que es deia com una ciutat del Nord, etcètera, fins que el record d'aquella principalitat s'ha anat esvaint.
Així doncs, d'aquí a unes setmanes, probablement abans de final d'any, i per primera vegada en la meva vida -que jo recordi-, la nòmina que em paga l'empresa serà ingressada en una oficina bancària diferent de la «de tota la vida». No tindrà cap transcendència operativa, però costa resistir-se a l'emergència d'un cert rampell nostàlgic. De fet, no m'hi resisteixo. Deu ser que s'acosta la tardor.
