A final d'agost ells s'entrenen. Elles, també. Suen i tenen agulletes. Elles, també. Es preparen, fitxen, completen plantilles. Com elles. I entre setembre i octubre disputen els primers partits de lliga. Igual que ho fan elles. Partits, gols, bàsquets, punts, terrenys de joc, pistes, samarretes, pantalons i botes, pilotes... Tot igual. Si en molts aspectes de la nostra vida encara és ben evident la diferència entre homes i dones per raons de sexe, l'esport no n'és una excepció. Però cada diumenge, a diferents camps de futbol de casa nostra, salten unes noies en pantalons curts i samarreta per jugar a futbol (Igualada, Manresa, Sant Fruitós, Sallent, Berga, el Pont de Vilomara, Solsona, Montmajor, Olesa, Martorell...). Ho fan tot igual que els homes, però els mitjans els dediquem menys espai. Les he vist plorar de ràbia quan per una errada seva han encaixat un gol, o fondre's en una abraçada intensa quan la pilota ha entrat i els ha permès guanyar un partit intens. I tots els diumenges, a diferents pavellons de casa nostra, les noies miren a cistella i les claven, d'un, de dos i de tres. Que les noies i les dones puguin trobar tantes plataformes com els homes per practicar esport és una obligació de la nostra societat, però sobretot és una possibilitat per a elles per poder gaudir, igual que ells, de les virtuts de la pràctica de l'esport. Són encara menys visibles. Però la F és imprescindible a l'esport.
