La notícia d'ahir va ser la confirmació que Epi i Blas eren parella i no només companys de pis. Ho ha explicat un dels guionistes d'aquell mític programa conegut entre nosaltres com Barrio Sésamo. Ha estat una sortida de l'armari pòstuma. Però un cop revelada, no hi ha gran cosa més a dir. La intimitat és àrea privada.

Tampoc dona gaire de si una altra de les notícies de la jornada: els putxinel·lis de la porra que van escenificar José María Aznar, Gabriel Rufián i Pablo Iglesias al guinyol del Congrés dels Diputats. El president compareixia en una suposada comissió d'investigació sobre el finançament del PP, i l'adjectiu de «suposada» ve a tomb perquè de jornades com la d'ahir no se'n desprèn cap informació nova sobre el fet investigat. I si no és per això, de què serveix una comissió d'investigació? Vist el que es va veure, serveix perquè cadascú complagui els seus fidels. Rufián parla per als qui l'aplaudeixen, Iglesias per als qui l'admiren, i Aznar per als qui es deleixen per veure'l bombardejar els enemics rojos i separatistes. Les ràdios catalanes espremien l'intercanvi de cops entre l'home de les Açores i el portaveu republicà, i la conclusió era que s'ajudaven l'un a l'altre.

Aquestes eren notícies d'ahir. La de demà serà el primer aniversari dels fets del 20 de setembre del 2017 davant la conselleria d'Economia. El que ha passat després obliga a una reflexió: la justícia és un organisme, pluricel·lular però únic, i els jutges i fiscals no són cèl·lules juxtaposades sinó connectades i dotades d'una identitat col·lectiva, com ho són les cèl·lules d'un cos humà. Si a una persona li trepitgen un ull de poll, és tot l'organisme que salta. El cervell diu «fa mal» i ordena als músculs que reaccionin. El 20 de setembre la justícia (i els guàrdies civils en funcions de policia judicial) es va sentir agredida, trepitjada en un dit per la multitud, i tant se val si va ser una percepció justa o exagerada: ho va sentir i va reaccionar. Allà va començar tot. La detenció i empresonament dels Jordis al cap de quatre setmanes van ser tot un advertiment de fins on estava disposada a arribar la judicatura davant de qualsevol desafiament. Quan els jutges ordenen alguna cosa, qui els planta cara ho pot passar malament, perquè els magistrats que el jutjaran estan units als primers per un mateix sistema nerviós i van participar de la mateixa irritació. (Per això Rajoy va deixar el procés en mans judicials).