Un exprimer ministre de França caigut en desgràcia es presenta a alcalde de Barcelona amb una candidatura misteriosa. És una notícia realment marciana i tot un gir argumental en la política catalana, per bé que convé recordar que no és una novetat absoluta: quan Napoleó va decidir que Espanya seria un territori dominat per França però Catalunya en formaria part de forma integral com si fos el Rosselló o la Provença, el país es va omplir de francesos o afrancesats que n'ocupaven els càrrecs públics. Hi venien imposats però, de vegades, com ara vol fer Manel Valls, desplegaven una estratègia seductora basada en la fragància hipnòtica de l'afalac des del poder. Per això, Bonaparte va fer redactar bans en català i va publicar en català el Diari de Barcelona. Per tant, el veritable misteri és què dimonis se li ha perdut a un exprimer ministre francès en unes eleccions on tot el que no sigui guanyar serà una clatellada monumental i on les possibilitats de victòria són reals, sí, però molt limitades. Potser és que Valls vol alguna cosa per entretenir-se a Barcelona si es decideix a venir a viure-hi per sempre amb la seva nova parella, la propietària dels laboratoris Almirall i probable espònsor de campanya. En fi; serà apassionant. Sobretot, serà bo veure Rivera i Arrimadas fer mítings perfectament camuflats i amb la cara pixelada per no deslluir amb el seu aire arsènic, tan suadet, el dolç glamur de la grandeur.
