Signes. Els Mossos s'enduen el diputat de la CUP Carles Riera durant el desallotjament dels CDR concentrats al Palau de Justícia de Barcelona. La policia que mana el Govern independentista desfà la protesta d'uns altres independentistes contra la Justícia espanyola pels presos i exiliats, que són justament dels partits del Govern. Projecte sobiranista, pràctica autonòmica. La tensió és inevitable.
Més signes. Acord perquè el Govern espanyol lliuri al català 1.459 milions en quatre anys, per deutes pendents des de fa una dècada. El conseller Aragonès diu que l'acord no implica el suport als pressupostos de l'Estat, però sense pressupostos no hi ha diners per fer efectiu l'acord. I sense pressupostos el govern Sánchez pot donar pas al govern Casado-Rivera, i els milions s'esfumarien.
Encara més signes. JxCat i ERC, els partits del Govern, accepten l'invent de Llarena per resoldre l'afer dels diputats suspesos. El text de l'acord conté cinc folis de sobiranisme i un foli de rendició. Diu que els diputats mantenen la titularitat de les actes de diputat, però amb els efectes suspesos fins que el judici els absolgui o els inhabiliti. Mentrestant no poden ni votar ni delegar el vot, que era la qüestió, sinó que els seus drets seran assumits per altres diputats, que votaran per dos. Sembla una barbaritat, però és el que se li va acudir al jutge i els dos grups parlamentaris ho accepten. També per a Puigdemont, que era el problema.
Mossos que desallotgen independentistes radicals, negociació econòmica amb Madrid, acceptació resignada de resolucions judicials. Quim Torra anuncia un fòrum cívic que redactarà una constitució, però la independència ha quedat sense data i tothom assumeix que, anant bé, hi ha règim autonòmic per anys. Anant malament, ni això, perquè a Espanya la dreta nacionalista avança amb el 155 preventiu per bandera.
Però hi ha els presos, els exiliats, el judici pendent. Dilluns que ve és 1 d'octubre, i ningú no ha demanat perdó. Ahir l'Ajuntament de Manresa va declarar «non grata» la persona de Felip VI. La «normalitat» és molt lluny, i no depèn només de la dosi de pragmatisme que impregni el sobiranisme (que no pot fer com si no hagués passat tot el que està passant). Sense una dosi equivalent de pragmatisme a les institucions espanyoles, la situació no es destensarà. Però a Madrid, aquests dies, hi ha de tot excepte la calma necessària.
