Aprofitar els errors del contrari

Tres factors (o actors) van convertir l'1 d'octubre de l'any passat en una victòria de l'independentisme. En primer lloc, el Govern, i la majoria parlamentària, que va fer el que va dir que faria i va garantir, malgrat els nombrosos entrebancs, urnes, paperetes, cens i locals electorals. En segon lloc, la gent, que va respondre per sobre de les millors expectatives, que es va mobilitzar cada cop que va caldre els dies previs al referèndum i es va personar als col·legis electorals des del dia abans per protegir-los amb la pròpia presència. Però l'1 d'octubre fou un èxit també -i temo que sobretot- perquè l'Estat, presoner de la pròpia supèrbia, va cometre un greu error de càlcul en programar un ús de la violència que, no només és políticament i moralment reprovable, sinó també del tot contraproduent per als interessos de qui l'ordena.

Si és que ho havíem parlat mil vegades: calia posar les urnes passés el que passés, perquè

-dèiem- no seran tan rucs d'endur-se-les a cops de porra, i menys ara quan tothom té una càmera connectada al món a la butxaca. I sí, van ser tan rucs, i en lloc de limitar-se a menystenir el referèndum i a negar-li validesa legal, que hauria estat el més intel·ligent per part seva, van deixar-se portar per la dinàmica repressiva que ells mateixos havien engegat i van convertir el que hauria pogut ser poc més que un altre 9-N en un referèndum de proporcions -mai millor dit- èpiques.

Hi ha qui diu que el govern espanyol era perfectament conscient de la imatge nefasta que projectarien a l'exterior però que, tot i amb això, van voler prioritzar una altra lectura dels fets, la d'un Estat disposat al que calgui per mantenir el control del territori. Potser sí, però fins i tot en aquest cas l'aposta els hauria sortit malament. Perquè no és només el prestigi internacional del Regne d'Espanya el que en va sortir tocat, ho fou també, i de forma molt més àmplia del que ningú pensava, el seu suport intern a Catalunya. Milers de catalans i catalanes que no pensaven anar a votar, que no compartien les premisses de l'independentisme,van fer cap als col·legis en veure les primeres imatges de les càrregues. Les porres de l'1 d'0ctubre no només van situar el país i la reivindicació sobiranista al món, també es convertiren en una potentíssima màquina de crear desafectes a l'Estat arreu del territori. De totes les lliçons que vam extreure d'aquell diumenge, per mi a la més destacable és que, efectivament, l'Estat també s'equivoca.

En rugbi, quan un partit està travat, quan cap dels dos equips sembla capaç de guanyar ter-reny, els entrenadors acostumen a recomanar tres coses: assegurar la possessió de la pilota, mirar de sorprendre l'adversari i, sobretot, aprofitar els errors del contrari. Actualment, l'Estat i l'unionisme no tenen força ni estratègia per vèncer l'independentisme i recuperar el suport perdut, però el moviment partidari de la República (Govern inclòs) tampoc té els mitjans ni els aliats per fer-la realitat, per implementar-la immediatament. Avançarà (i guanyarà) qui porti la iniciativa, qui sigui capaç de no fer sempre el que l'altre espera que faci i, per descomptat, qui cometi menys errors.