Començar dient tinc la impressió com he fet més d´una vegada no és preocupant perquè al cap i a la fi això és una columna d´opinió personal, però en aquest cas la impressió és compartida per força gent amb la que convisc, tenim idees i inquietuds comunes; persones a les quals ens preocupa l´esdevenidor del nostre país, que hem cregut en un procés que vam començar convençuts i motivats, vam continuar de vegades emprenyats i ara mateix diria que ens agermana la paraula astorats, en veure que als despatxos s´hi ha acomodat una por que el carrer ni la té ni l´ha demostrat.
Gràcies al poble hem tingut referèndum, vaga general, mobilitzacions i suport incondicional; gràcies a la política tenim manca d´unitat amb previsió de retorn a l´autonomisme i gràcies a les quotes de poder i el de res, no tenim ni hisenda pròpia, ni estructures d´estat, ni un ferm reconeixement internacional, ni lideratge, ni tan sols un projecte clar per avançar. Ens demanen que entenguem les maniobres i el canvi de posicionaments, la incoherència, el ridícul de tot el que esta passant i no és que no ens hi esforcem, a fer-ho, però passa que la majoria de mortals estelats hem d´esmerçar la nostre limitada capacitat a resoldre el dia a dia, treballant immersos en problemes quotidians que no ens deixen el temps suficient per analitzar i esbrinar l´activitat de les ments clarividents, estratègiques i brillants d´una classe política de la qual, ja em perdonaran, no diré pas que sigui inoperant però sí que ja em comença a semblar excessivament distant.
Només fa un any, un partit sobiranista amenaçava de trencar el govern si no es feia la DUI i ara amenaça amb el mateix si mantenim la via unilateral; aquesta setmana un diputat al Congrés d´aquest mateix partit que forma part del govern va dir al President del meu país i del seu govern, que només els polítics del seu partit a Madrid parlen pel seu partit a Madrid mentre enalteixen la necessitat de la unitat popular. Qui sap si tanta incoherència i política grotesca es deu a una indigestió de bocata de calamars de la capital del regne, és possible que allà els faci molt profit, però ja els avisem que aquí aquestes coses no ens les empassarem. Les iniciatives frustrades han superat la data de caducitat, alguna cosa hem après i només demanem que els que van rebre la confiança de les urnes siguin clars; que no oblidin que el poder no el tenen, els hi donem, i si en són mereixedors, els hi renovem; que la sobirania no resideix en el Parlament sinó en la ciutadania que els va votar, perquè a la propera serà més difícil que ens puguin enganyar.
Deia el gran novel·lista Scott Fitzgerald que oblidar és perdonar, ni oblidarem allò que fa un any va passar, ni ens asseurem tranquil·lament a esmorzar bocata de calamars amb qui ho pretengui diluir o perdonar.
