Feia set anys que no entrava a la Sala Apolo de Barcelona. No per res en especial. Cap concert ni cap festa m'hi havia fet tornar fins aquesta setmana. El Col·legi de Periodistes de Catalunya atorgava els guardons de la desena edició dels Premis Gabinets de Comunicació i m'hi vaig apuntar. La sala estava com la recordava, recoberta d'aquella pàtina que només tenen els espais molt viscuts, molt beguts, molt ballats; amb aquella foscor que fa olor de tancat trencada per un roig llampant. Vermella és la il·luminació que cau sobre la barra i tenyeix els cambrers, vermelles són les icones que indiquen les sortides i els lavabos, i vermells són els llumets que t'avisen a cada pas on acaba l'esglaó.
Irremeiablement vaig recordar la meva primera i última visita a l'Apolo. Va ser pel concert de final de gira del disc Tota la nit de Teràpia de shock. Els Teràpia va ser un grup adolescent nascut a la Garrotxa que es va fer popular quan la seva primera cançó, Sense tu, va esdevenir un hit arran de ser la banda sonora de la sèrie Polseres Vermelles, de TV3. Vaig anar a l'actuació perquè estava escrivint un llibre sobre la banda. La sala -ho tinc ben present- bullia. Els espectadors -nens i joves a primera fila; pares cap al final- saltaven i cantaven amb una energia desbordant.
Comença el lliurament de premis i torno al present. S'anuncien els noms dels gua-nyadors. Parlaments. Aplaudiments. Foto de família. Sona de nou la música i premiats i assistents ens barregem a la pista. Mentre tasto el pica-pica topo amb un dels nois que han pujat en grup a recollir un premi. Juraria que el conec, però dubto. Rumio i l'encerto. És l'Albert Parés, el baixista, precisament, de Teràpia de shock. Després de tant de temps, ens retrobem al mateix lloc. Ens reconeixem, però com si el passat pertanyés a una altra vida. S'ha fet gran. Ja no toca, diu. El grup es va desfer perquè era complicat compaginar bolos i estudis. Tots treballen -d'una feina convencional, s'entén- i encara són amics.
La primera vegada que l'Albert va entrar a la Sala Apolo va ser per actuar-hi. M'ho va confessar la nit del concert, el novembre del 2011. Aquesta setmana ha tornat a la mateixa sala i ha pujat altre cop a l'escenari. Sense proves de so, ni baix penjat ni fans esperant-lo. Confessa que es mor de ganes de tenir fills per explicar-los la història dels Teràpia. Ho diu amb el convenciment d'haver format part d'alguna cosa especial. Extraordinària. Gran. Ens acomiadem, sorpresos, per aquesta trobada inesperada. De fet, no ens coneixem. Només vam compartir unes hores de conversa i prou. Al teatre del costat un cartell enorme anuncia l'últim espectacle de Tricicle, HITS. Si no fos pel cartell i perquè som a Barcelona, es podria dir que a fora «És de nit/ És tot fosc...».
