Carles Puigdemont celebrarà l'aniversari de la DUI fundant a distància un nou partit que neix, justament, a Manresa. Fa un any, quan el president 130 era al Parlament participant en una festa que havia somniat mil vegades però que mai no hauria imaginat que seria tan poc divertida, ja sabia que el futur no seria un camí de roses, però segur que ni li passava pel cap que, un any després, ho celebraria a Waterloo i d'aquesta manera. Les coses continuen passant tan de pressa com aquells dies en què ens anunciaven primer una DUI, després unes eleccions, després un altre cop una DUI i, finalment, el temible atrinxerament a Palau es convertia en un buit absolut seguit d'una aparició inesperada a Bèlgica. El que hauria pogut ser un Maidan va resultar un Mayday. Les coses anaven tan de pressa com les fulles d'una picadora, i els principals implicats es ferien entre ells com si el Parlament s'hagués convertit en una trinxadora de carn de fer canelons. Ningú no en va sortir sencer. La incapacitat dels independentismes per mantenir la sintonia després del formidable impacte del Thelma & Louise de fa un any té a veure amb la revenja de l'Estat i amb la dispersió dels líders, però és fruit, sobretot, d'una carnisseria emocional que no es veia des de la derrota del 1939. La fundació avui a Manresa d'un partit que és una pistola al pit del PDeCAT encara no forma part de la reparació, sinó de la gestió del dolor. I pel que sembla, n'hi ha per dies.
