Feia temps que no sentia xiular el vent d'aquesta manera. Em porta sons confusos, com paraules xifrades en un codi que no entenc. És el primer dia que veig l'escombriaire del barri amb guants. Ja fa fred per treballar al carrer. Ha arribat de cop, com passa sempre darrerament. Acompanya amb una escombra les fulles caigudes cap al cabàs però el vent no li juga a favor, avui. Una nova insuflada d'aire enlaira la bossa de la paperera que té a tocar i escampa pel carrer embolcalls de coloraines i deixalles que caldrà recollir. Quina mandra.
El para-sol de casa s'ha espatllat. No li agrada el vent, ni tampoc el sol, que el desfila. Les temperatures han baixat i els nens no volen posar-se la samarreta de màniga llarga. Diuen que al mig del dia tenen calor. No m'imposo i cedeixo. Admiro els que no dubten. Els que sempre tenen les respostes per a totes les preguntes. Jo cada dia en tinc més, i de respostes, poques. Ara surt el sol. Un moment breu. Hauré d'engegar la calefacció. A casa ja fa fred. Fa més fred a dins que a fora. Que bé que estaria al sofà, tapada amb la manta, amb el llum petit encès i llegint l'últim llibre que he començat. La tardor és l'estació de la lectura. És quan llegeixo més bé. També és quan abraço més. M'imagino allà arraulida, gaudint d'aquest moment i l'espatllo tota sola. He deixat que es coli en aquesta escena idíl·lica el xiulet que anuncia el final de la rentadora. Sempre hi ha feina a casa. És la pega que té estar-s'hi.
No només fa vent. També plou. Ara sí que noto la tardor als ossos. La mullena fa que les fulles caigudes pel vent s'adhereixin al terra, com l'estampat en una tela. Fa bonic. S'ha fet fosc abans -coses del canvi horari- i el terra de la plaça és un mirall que duplica persones i llumets. Sembla que siguem més, que hi hagi més de tot. La senyora passeja el gosset petit, blanc amb taques marrons, amb un jersei de llana vermella fet a mida. No sé per què vestim els animals. A molts carrers ja han penjat l'ornamentació de Nadal. Està apagada, és clar. És una promesa del temps que vindrà. Sempre avançant-nos, preparant-nos.
Als nens els agrada saltar sobre el sofà i deixo que ho facin. No em ve de gust discutir-m'hi. Arribarà el moment que no en tindran ganes. Recordo el dia que xutant una pilota van trencar l'únic rellotge del menjador. Va ser un regal, no el rellotge -que també ho era-, sinó que es trenqués. Ara, quan soc a casa, sé que el temps transcorre com sempre però no el compto ni el veig. Els dies feliços passen de pressa i a la tardor són més curts. La pluja i el vent m'acompanyen mentre faig panellets el dia en què, segons diuen, els mons dels vius i dels morts es toquen. Amb cada bola que arrodoneixo amb les mans em sembla veure-hi la bola del món. Tot el meu món, el món viscut i el desitjat.
