El cap d'estudis d'una escola de Manresa es lamenta de les hores que ha d'invertir cada dia en burocràcia administrativa i no a fer la seva feina, la que ha de fer de debò, la que li agradaria. L'escolto i penso en el metge de primària que fa mans i mànigues per atendre'm amb la màxima dignitat i professionalitat mentre que, per uns protocols que desconec, ha de teclejar a la pantalla de l'ordinador dades i informació mentre jo l'espero. Espero i reviso el que he après aquest mes i em surt una llista llarguíssima de coses a desaprendre per fer les coses millor a partir d'avui, d'ara mateix. Per exemple, podria deixar aquest article a mitges i sortir a caminar pel bosc. Les meves lumbars i la meva vista m'ho agrairien. Però me n'estic. Tinc compromisos. Terminis. No vull decebre a qui confia en mi. Ni tampoc a mi.

He escoltat la periodista Txell Bonet, que ha participat aquesta setmana, a Manresa, a l'entrevista dels Pessics de Vida dins del programa Cosmògraf. Durant una hora i mitja ha conversat amb el periodista Enric Badia. La seva parella, el president d'Òmnium Cultural, Jordi Cuixart, era empresonat a pocs quilòmetres de distància de la sala d'actes del Casino mentre ella reconeixia que ha esdevingut la seva veu pública. Ella, ara, és ell. A la recta final de l'acte, algú del públic li agraïa la lliçó de vida que havia donat. Algunes de les reflexions que va compartir Bonet van ser que no compta els dies de presó del Jordi sinó els que falten per a la seva llibertat; que no es pot permetre perdre energies plorant; que no li agrada que la compadeixin; que ella, el Jordi i la seva criatura estan construint una família malgrat les circumstàncies; que la seva carrera professional ara no li importa; que la seva parella és lliure malgrat que estigui entre reixes; que no pot queixar-se per tota la solidaritat rebuda; que tothom vol fer de cangur del seu fill però que és ella qui procura cuidar-lo. La Txell va arribar molt cansada i sense haver dinat. Tothom la reclama, diu, i quan explica al Jordi que la seva agenda treu fum, ell li respon, només, que en gaudeixi.

Camino pel passeig de Pere III pensant en ella i em trobo amb el cub de llum il·luminat de vermell a la plaça de Crist Rei. Hi entro i la realitat es transforma. És com una casa amb porta d'entrada i sortida. Per sostre, el cel. Per parets, centenars de leds. És un túnel del temps, una pel·lícula de ciència-ficció, un indret on tot s'atura. La presó deu assemblar-s'hi. I no corro per sortir-ne. I m'hi estic una estona. I penso en la frase d'una amiga: «Hem d'aturar el futur». I la d'una altra: «Només som conscients del temps quan estem malalts». I surto de nou al món per l'altra porta. I noto els peus més freds i avanço sense pressa per primer cop en tot el dia.