En un dels patis del darrere dels edificis del carrer Vall-fonollosa de Manresa hi viu des de fa una mica més d'un segle una palmera que li dona un toc tropical gairebé impossible a la postal de la Seu. Arrecerada entre la mola de la basílica i els edificis en pendent, i encarada al sol de migdia, ha resistit centenars de glaçades d'abans del canvi climàtic, de quan a Manresa hi feia fred de debò. El meu avi matern va viure en tres pisos diferents, però sempre, com el seu pare i el seu avi, a menys de dos-cents metres de la palmera. Hi era des d'abans que ell nasqués, i va ser allà mentre ell jugava al carrer, mentre es feia gran, durant la guerra, mentre esdevenia pare, mentre esdevenia avi, i mentre es posava malalt i es moria en una habitació que donava directament al seu tronc esvelt. Jo vaig créixer i em vaig fer gran veient-la des de casa. No hi havia dia de Nadal que, entaulats amb la façana de la Seu al davant, algú de la família no digués a veure si l'any que ve encara hi ha la palmera. I algú altre deia aquest any rai, que no fa fred, i un altre augurava que si ha viscut tant temps ja no hi haurà hivern que la mati, i un altre rematava que les palmeres no poden durar tant i que qualsevol dia dirà prou. Però mira, encara hi és. Els que ja no hi són són els que la miraven amb mi i feien pronòstics. No en queda ni un. Només jo, que hi continuo vivint molt a prop i no la perdo de vista. Avui hi passaré expressament a donar-hi un cop d'ull. No fos cas.
