Un gran profeta ha sorgit entre nosaltres». Així cridaven moltes persones per diferents indrets de Galilea, sorpreses per les paraules i els gestos de Jesús. Tanmateix, això no és el que succeeix a Natzaret quan es presenta a la sinagoga davant la gent del seu mateix poble, Jesús primer observa que li tenen una gran admiració, però després li manifesten un gran rebuig. Sembla que no els ha agradat la lectura que ha fet del text del profeta Isaïes, i tots els que eren a la sinagoga s'indignen amb ell i el fan fora. Consideren que la intervenció de Jesús no respon a les expectatives del judaisme oficial. De fet, a Jesús no el sorprèn aquesta reacció i té present la dita popular que «cap profeta és ben acollit a la seva terra».
D'aquest evangeli de Lluc se'n poden treure diverses reflexions, fixaré l'atenció en algunes d'elles:
Quan algú s'atreveix a qüestionar els nostres punts de vista, tendim a posar-nos nerviosos perquè sentim amenaçada la «nostra seguretat» i aquesta reacció s'aguditza quan el que es remou són les nostres idees religioses, polítiques... A vegades, com a mecanisme de defensa de la pròpia situació de poder, no permetem formulacions divergents.
Jesús és i actua com a profeta i amb el seu exemple queda clar que els trets característics dels profetes són inconfusibles. Enmig d'una societat injusta on els poderosos cerquen el propi benestar silenciant el patiment dels qui ploren, on els qui gaudeixen de privilegis s'oposen amb dents i ungles a la pràctica alliberadora, el profeta s'atreveix a llegir i a viure la realitat des de la compassió de Déu pels més febles (refugiats, immigrants, víctimes de tot tipus de violència...). La seva vida es converteix en presència alternativa que denuncia les injustícies i crida a l'alliberament, a la conversió i al canvi.
L'Església no pot ignorar la dimensió profètica de Jesús i dels seus seguidors, i no solament no la pot ignorar sinó que hauria de sentir la necessitat de promoure l'esperit profètic en les seves comunitats. Jesús ens dona un bon exemple de llibertat sense límits, malgrat l'oposició dels seus compatriotes, no defalleix i es manté fidel a allò que creu just, no es deixa atemorir pels qui més criden i persisteix ferm en les seves conviccions. Ens hem d'emmirallar en l'actitud de Jesús, perquè una Església sense aquest esperit corre el risc de caminar sorda a la crida de Déu, a la conversió i al canvi.
