Si enviem un missatge per whats pretenem que ens contestin de seguida. Passa igual si ho fem a través del correu «elèctric». Tinc coneguts que al cap d'uns minuts truquen i el primer que diuen a l'interlocutor que contesta a l'altra banda és: no has vist el correu que t'acabo d'enviar? Parlant de trucar. Si ho fem i ens surt una veu que diu que totes les línies estan ocupades i que ens esperem per ser atesos, ens comencem a desesperar si la musiqueta d'entreteniment es comença a allargar. Al semàfor mirem de creuar encara que l'homenet no s'hagi posat verd. Així esgarrapem uns segons a no sabem exactament què. I si volem entrar a una pàgina web o una aplicació determinada però tarda una miqueta a connectar-se, que són segons no pas minuts, ho deixem estar i n'obrim una altra. Segur que en un moment o altre heu actuat amb aquestes presses sense tenir pressa. T'hi fa caure una mena de cuc interior que si em demanessin on és diria que a la panxa, però en realitat qui mana és el cervell. Diu un estudi que vaig llegir no sé on (poc m'hi vaig fixar, devia tenir ànsia) que prestem una atenció mitjana de 5 segons a un missatge. Si no ens enganxa ja anem cap a una altra cosa. Tot va molt ràpid. Massa ràpid. Ens bombardegen amb estímuls, hi piquem i cada cop en necessitem més. Som uns addictes? I ara perdoneu però us he de deixar. No sé per què, tinc pressa.
