Aquella llum resplendent/tan gentil, tan clara i pura/la Trinitat ens figura/Misteri tan excel·lent.»

Aquesta és l'estrofa d'entrada dels Goigs de la Llum, l'himne manresà per excel·lència que aquests dies sona com si estigués trist.

Enguany, els rectors de la casa gran, assumint el posat de propietaris, en lloc de masovers, han decidit que la imatgeria de la ciutat no ha de sortir.

Els gegants, els nans, els cavallets, l'àliga, tots ploren. Els nens i els grans no els veuran passejant, ahir era el seu gran dia, ahir sortien del magatzem per prendre vida i dansar al so de les músiques. Músiques totes elles escrites o retrobades amb molt d'amor, per músics o historiadors manresans. Són músiques pròpies pensades per cada figura i per cada moment de la festa. Els regidors haurien fet bé de passar pel Museu Comarcal abans de prendre la decisió. Crec que gaudint de la pintura del segle XVII, on es reflecteix la processó del Cossos Sants, on surt tota la imatgeria de la xiutat, haurien sigut conscients com d'important és el moment. Ràpidament els regidors, tan manresans com són, de segur que em diran que la processó en commemoració del trasllat de les relíquies dels cossos de sant Maurici, sant Fruitós i santa Agnès era per la festa major d'estiu i no per la Llum.

Bé, sigui com sigui, enguany serà una Llum trista, molt trista, mutilada, potser és el que es buscava. Els que remenen les cireres a l'Ajuntament consideren que aquests dies, a Madrid, estan jutjant tot el poble català, però alguns, potser minoria, no ens sentim jutjats, i ens han privat, com en temps de guerra, de gaudir dels nostres símbols més estimats.

Sembla que una vegada més no se'ns deixa ser manresans en plenitud, començaren per l'11 de setembre, ja fa uns anys, en infamar la nostra senyera per enlairar «la cubana»; després fou la Casa Gran, que s'han apoderat com si fos de la seva propietat, i ara, la Festa de la Llum.

Estic segur que no hi ha mala fe, estic segur que creuen que fan el que cal, se senten reprimits i perseguits, que no poden expressar-se amb llibertat. El més greu de tot és que no s'adonen que fan el mateix que diuen combatre.

Aquell que no pensa com ells se l'aparta perquè no és dels nostres, i si fa pública la seva disconformitat, se'l repudia com un apestat.