He de confessar que m'ha complagut que Pedro Sánchez, el president del govern espanyol, hagi visitat darrerament els llocs de record de l'exili republicà a la Catalunya francesa, concretament la tomba d'Antonio Machado a Cotlliure i la platja d'Argelers. Són indrets que molts de nosaltres hem visitat diverses vegades, en la solitud d'escapades discretes o en grups més multitudinaris. Ens hi hem emocionat, hi hem llegit i cantat poemes de Machado i hi hem evocat el rastre de tants milers de refugiats que van ser amuntegats a les platges rosselloneses en unes condicions infrahumanes. Ho hem fet molts catalans i molts espanyols, però sembla que encara no ho havia fet fins ara cap president de l'Estat, de manera que la visita i el record ens semblen pertinents i justos, fins i tot a cuitacorrents i en vigílies d'una contesa electoral: com que la causa era bona, podem admetre perfectament que qualsevol moment és bo per mirar de reparar un oblit de tants i tants anys d'ençà que va finalitzar la dictadura franquista.
La causa era bona, i el contingut dels parlaments de Pedro Sánchez prou correctes -inclosa la demanda de perdó en nom d'Espanya-, però van acompa-nyar-los tres circumstàncies que n'han enfosquit el resultat i que li van ser recriminades allí mateix per grups de manifestants descendents dels exiliats o residents al Rosselló. Són tres circumstàncies que, d'altra banda, posen en evidència les múltiples contradiccions que arrosseguen Sánchez i el seu partit i que no solament li han costat haver de convocar eleccions anticipades, sinó que li frenaran l'adhesió d'un cert sector de l'electorat en les conteses que ara s'acosten.
La primera és haver col·locat, tant a la tomba de Manuel Azaña a Montauban com a la d'Antonio Machado a Cotlliure, ofrenes florals amb la bandera espanyola. És, no cal dir-ho, una pífia monumental: la bandera rojigualda és precisament aquella que representava les forces rebels que van motivar l'exili dels dos il·lustres republicans, que, lògicament, només podrien sentir-se representats per l'ensenya tricolor. Tots podem comprendre que és impossible que un president espanyol que governa sota el marc de la monarquia pugui utilitzar banderes republicanes, però llavors s'havia d'haver evitat, si més no, la col·locació de qualsevol símbol. I és que, per més que la rojigualda sigui avui la bandera constitucional, la història no pot ser esborrada i les coses són com són.
La segona anomalia és haver fet la visita mentre s'està celebrant al Tribunal Suprem el judici contra els independentistes, una part dels quals van ser foragitats il·legítimament del govern de la Generalitat gràcies al pacte PP-PSOE i l'aplicació del famós article 155. Sembla realment una segona bufetada als republicans catalans.
I la tercera, és clar, és haver parlat angèlicament dels espa-nyols que van haver de patir exili, fent veure que Sánchez ignora que l'exili de ciutadans espa-nyols encara continua sota el seu govern, que no ha fet res per abordar una vergonya com aquesta. Són, també, ciutadans a qui els tribunals de justícia europeus no van saber trobar motius per atribuir-los cap delicte, fins a l'extrem que la «justícia» espa-nyola es va veure obligada a retirar les euroordres.
Així, doncs, massa relliscades, massa zones pantanoses, que han convertit un viatge que hauríem de considerar plausible en una mostra de la contradicció en què viu actualment el socialisme espanyol, perdut en la confusió i la feblesa davant l'amenaça de la ultradreta renaixent.
