Arribant a casa, vaig voler fer la prova. Al matí, per ràdio, havia sentit les declaracions del senyor Millo sobre els usos perversos dels rentavaixelles i, empíric com soc, vaig voler comprovar-ho amb la col·laboració dels de casa. Al vespre, després de sopar, vaig reunir la família i vaig explicar-los l'experiment. Jo vindria corrent pel llarg corredor del pis i ells m'esperarien al final, on hi ha la porta d'accés al menjador, ara convertit en col·legi electoral. Just abans haurien espargit mig pot del líquid desengreixant per terra, amb el propòsit que, en ser-los jo al damunt, patinés ben llarg i poguessin així clavar-me unes quantes puntades de peu al cap. I perquè tot fos més real, vaig llogar un uniforme de civil amb tricorni. A falta d'escopeta per al llançament de les boles, vaig comprar pilotetes de malabars, igualment contundents, però de colors ben bonics. Així doncs, una vegada empastifat el ter-ra del corredor vaig procedir a avançar a pas lleuger, calçat amb les botes de soldat de quan vaig fer el servei militar. A la porta del menjador, barrant-me el pas, la família completa esperava el moment de veure'm relliscar per colpejar-me el crani. Però per més que vaig intentar donar-los peixet, corrent fins i tot a peu coix, no solament no vaig perdre l'equilibri, sinó que, embalat com anava, vaig estavellar-me contra aquella muralla humana, amb tanta mala sort que vaig enfonsar dues costelles a la dona i una de les pilotes llançades durant el simulacre va impactar contra l'ull bo de la meva sogra. Ara la policia em busca perquè justifiqui la compra d'un miler de pilotes de malabars, i la botiga on vaig llogar l'uniforme em reclama que els torni la disfressa, cosa que ara com ara no penso fer.
