Quantes vegades passejant pel bosc o l'horta, camins o caminois, no ens hem aturat en la braçada d'una figuera per tastar-ne el fruit o hem fet ús de les propietats terapèutiques de les seves fulles? Malgrat l'aparença forta i acollidora que sovint tenen i el fet de no dependre de la mà humana per existir, en tenen prou amb la llum del sol per créixer, amb l'aire que les contorna per respirar, amb la terra del subsòl que les alimenta i la pluja que les abeura i renta... Per si soles fan, creixen i segueixen el seu cicle vital, obsequiant-nos a l'estiu amb un festí deliciós. Però, «ai» si un dia deixen de fer! Acostumats com estem a ser-ne només observadors passius i alimentar-nos del seu fruit, lloant-ne tantes vegades la dolçor i l'exquisidesa del seu gust, n'oblidem la cura, deixant de preocupar-nos del benestar i necessitats que puguin tenir. Oblidem regar-les si hi ha secada i tenen set, i les deixem tantes vegades a «la mà de Déu» si emmalalteixen... No ens adonem que, com tot a l'univers, necessita d'altri per arribar a ser i donar amb joia. És com tantes vegades passa amb les persones, que ens les creiem tan nostres que no som conscients que poden desancorar-se si les arrels no són fortes i no les alimentem; no tenim en compte que poden marxar si deixem de regar-les i no ser-hi si mai les tornem a cercar. Cal regar amb amor tot el que ens volta i tenir cura de les nostres actituds, del nostre interior... Fer, no de cara a la galeria per quedar bé, sinó «fer» sentint, amb amor, des de dins... Transmetre Amor i ser-ne, no perquè hi hagi algú que ens mani fer o dir d'una determinada manera, ans al contrari... L'amor és l'única cosa que perdura, l'equipatge que ens acompanyarà sempre. És un combustible inesgotable que pot arribar a canviar i moure tot l'univers. Tot el que amb ell cultivem creix amb més força i vitalitat, fa fruits saborosos i esdevé aliment de vida.
