No deu ser fàcil ser president, sobretot si no vols ser president. Si vols ser una altra cosa. Jo m'he escapat sempre de la presidència. De l'escala, en el meu cas, però pel que fa al cas és el mateix. I quan m'ha tocat, perquè això sempre t'acaba tocant, he fet de president mentre feia veure que feia de tot mentre no feia res, esperant que passés el temps. I qui dia passa, any no empeny. I l'escala sempre acaba quedant bruta o per pintar. Ja m'han entès. He començat a escriure amb els llaços grocs penjats i a mig fer ja em truquen dient que els estan traient. En què quedem? Saben..? No em sembla bé. El president voldria ser una altra cosa que no fos president. Ho entenc. Però potser no gosa dir-ho. Potser ningú gosa dir-ho. I potser ningú gosa dir-l'hi. Jo l'hi dic. Se me'n refoten els llaços, precisament perquè m'importa massa la causa que origina els llaços. Per tant, els llaços, ni tocar-los, president. Però si es fa, si ho fa, de no tocar-los, es fa de veres sense dubtar i fins al final i sense «estratègies» d'aquelles a les quals la política nostrada ens té tan acostumats. Estratègies de pa amb tomàquet. Quina mena de manera és aquesta de desobeir? Més nord i menys «estratègies» d'aquestes de distreure l'adversari perquè t'acabes distraient tu. Si de cas, estratègies amb nord. Quin és el nord? Qui ho sàpiga que em busqui, me l'escolto. L'espero.
Els llaços, ni tocar-los. Sabem què volen dir els llaços. I si en algun moment poguéssim oblidar-ho, les imatges de cada dia dels presos polítics allà, entrant i sortint sense sortir d'enlloc, allà davant del jutge Marchena, ens recorden que els llaços no són partidistes. Són humanitaris. I justos. Espanya ens torça el relat i ens quedem sense paraules. I les teníem totes. Els guàrdies civils i el seu relat de cares d'odi vistes en les cares dels nostres veïns, perversament explicats amb paraules adoctrinades de poca volada com si això fos el Vietman de Baracaldo, ens sulfura i ens treu de polleguera. Ens insulta. Ens regira. Ens revolta. Perdó, això no ho puc dir, que si l'agent XP3XXL m'enxampa l'article em denuncia per «agitación y tumulto escrito» . Ho retiro, agente, no fos cas. Per això els llaços, ni tocar-los, president. I són prop de les dues del migdia de divendres i veig que ja els han tocat. Doncs, saben què, se me'n refoten els llaços. I els presos polítics ho saben. Saben que no estan sols, saben que estem amb ells i, si molt convé, per molt injust que sigui, no ens calen ni els llaços. I com que el poble català fa coses, ens inventarem una altra cosa. I una altra. I una altra. I mentre ho fem els que no fem política, els que ho són, de polítics, siguin-ho, facin-ho. I, si pot ser, amb eficiència.
