Quina setmana més emocionant! Hi ha hagut de tot i en tots els sentits. Emocions íntimes, d'altres de contradictòries, alguna de trasbalsadora i també una de colpidora.
Per temes, no puc deixar de comentar l'emocionant vetllada de celebració dels primers 40 anys de Regió7 i de lliurament dels premis als millors de la Catalunya Central. El Kursaal es va fer petit per encabir tanta generositat i agraïment com van intercanviar diari i seguidors. Tothom hi va posar el que li pertocava, i és just remarcar que es va superar el repte amb nota alta. Parlem de gent Regió7, és clar.
Entre les emocions contradictòries també hi compto aquelles que em va provocar repassar imatges que en traslladaven a moments viscuts intensament, però que el pas del temps ha relativitzat la importància que els donàvem aleshores. També les compartides en el retrobament amb amics que vam necessitar un moment de concentració per recuperar sintonia, identificació i confessió de com «hem canviat» en tot aquest temps.
Les paraules escrites per no ser amagades, ni silenciades que va desgranar Xavier Mas Craviotto en el seu agraïment pel premi Tendències, ex aequo amb els músics del grup Los Valientes, van provocar el moment més emocionalment contradictori de la nit, perquè la deriva final del creador literari ens va abocar delicadament a un recordatori dels empresonats i els exiliats, que hom començava a trobar a faltar en aquell moment de la gala. El llarg aplaudiment del públic corrobora l'apreciació.
I, arribats a aquest punt del repàs setmanal, no puc deixar d'expressar el trasbals emocional que m'ha provocat escoltar les declaracions d'un munt de guàrdies civils durant el judici a aquells líders independentistes empresonats. Si no fos per la gravetat del tema, estaríem d'acord que fan petar de riure les situacions descrites pels testimonis alliçonats. La por que van passar alguns guàrdies davant «la massa»,« l'odi» que mai havien vist en el rostre d'algú, les rascades a l'esquena, la pèrdua de la boina, «l'exquisidesa» amb què van atonyinar la gent, els crits amenaçadors que els van glaçar la sang, i que els insultessin com a «fills de put» mentre fugien cames ajudeu-me, descriu exactament què és el que s'està coent a la sala segona del Tribunal Suprem. Com bé ha reflexionat Vicent Partal aquesta setmana, la imatge de mascles que il·lustrava una piulada de la Guàrdia Civil el 23 de setembre del 2017 («El destino susurró al guerrero: 'Tu no puedes soportar la tormenta, y el guerrero devolvió el susurro: 'Yo soy la tormenta'»), no s'adiu gens a la imatge (protegida) que han mostrat en les declaracions esporuguides davant Marchena.
Tanta falsedat consentida contrasta amb la realitat colpidora que ens ha emocionat aquesta setmana en veure les imatges del matrimoni que acordava posar fi a la dolorosa agonia en que vivia l'esposa des de feia 30 anys. La inoperància dels polítics pot tancar a la presó un home que ha ajudat a morir dignament la seva esposa, desemparat per cap llei que reguli l'eutanàsia. Ara, insensibles, durant la campanya electoral, rivalitzaran a veure qui és més mentider.
